21 d'Agost de 2009

Espanya ens oprimeix

Una primera anàlisi dels fets sol donar-nos un sentit directe, però superficial, mentre que una segona consideració ens permet d´aprofondir i trobar-hi un significat que se’ns mostrava ocult a primera vista.

Succeeix això amb l´espoliació fiscal que pateix Catalunya, la qual, en un primer moment, pot aparéixer com un simple robatori, peró que analitzada, desde un punt de vista filosófic i psicológic, se’ns mostra com un intent de destruir subliminalment la nostra identitat.

Cal partir de la base que la missió que s´han autoimposat els castellans,  és la de uniformitzar i assimilar totes les nacions que l´estat espanyol domina.

En aquest sentit, és simptomàtic que l´estat que ens ocupa-en el sentit literal del terme-no vol acceptar de cap manera que ens anomenem nació, concepte que apareix a l´estatut del trenta de setembre del 2006, i que porta totes les traces  que serà refusat pel tribunal constitucional espanyol.

Tanmateix, la despersonalització de Catalunya no s´ha pogut dur a terme, malgrat la nostra baixa natalitat, perquè els autóctons hem sabut transmetre autoestima a les noves generacions i als nouvinguts.

Els catalans tenim caràcter emprenedor, iniciativa, creativitat, i això és el que ens fa autosuficients i ens dona autoestima, identitat, orgull d´ésser.

Aquest és la espina que duen clavada els espanyols, que no han pogut o no han sabut destruir la nostra identitat.

Ara bé, l´espoliació fiscal els pot donar esperances en aquest sentit, perquè tancant les portes a la iniciativa, arruinant Catalunya, empobrint els seus habitants, poden crear-nos un complex d’inferioritat, per allò que, si ens veiem perduts, ens desmoralitzem i perdem l´esma d´afirmar la nostra personalitat.

La situació actual de moltes empreses és crítica, i moltes d´elles es veuen obligades de deslocalitzar-se, aprofitant avantatges fiscals fora de Catalunya, cosa que treballa en disminució del nostre potencial económic, però també anímic i nacional.

No volem renunciar a les nostres possibilitats, ni com a persones, ni com a nació; més aviat al contrari, volem la independència, perquè volem conéixer quina és la nostra dimensió real; tenim un somni, un projecte ambiciós, per a nosaltres i per als qui vindran, i no hi volem abdicar; per això ens cal ésser lliures, transcendir internacionalment, en suma, trencar les cadenes subtils amb les quals Espanya ens vol empresonar a través d´estratègies inconfessables.

Ferran Margarit, “Cruïlla de debat”, penya de l’Ateneu barcelonès