18 de Febrer de 2014

La continuació d’un gran equip dirigent en les associacions no és senzilla. Tant és així que determinats agrupaments s’esllangueixen quan una personalitat ha de deixa-ho; llavors alguns opten per dir que continuen l’obra i s’enquisten en l’oportunitat temporal d’un dirigent excel·lent que va aixecar la Institució a nivells notables. Certes vegades, per manca de personalitat pròpia per aportar novetats i sense la força per emular les qualitats del geni desaparegut, la continuació no la poden fer els qui es creuen ser continuistes d’aquell dirigent famós. L’autèntica continuació no es fa repetint el mateix que feia el vell líder, que actuava en circumstàncies diferents i resultats atribuïbles a la categoria del líder i el seu equip. Des de la bíblia ja sabem que els deixebles són temptats a plantar la tenda, on es trobaven en èxtasis com si fos un punt final i el profeta els desperta i els interpel·la i avisa que el desafiament continua. Cal estar ben desperts i en marxa per poder fer front als temps canviants. Això tan obvi és una reacció normal en la gent que se sent orfe quan el profeta desapareix. Doncs en les associacions o ateneus passa el mateix, quan desapareix l’home fora de sèrie sempre hi ha algú que somia que és possible fer una còpia del que va fer aquell president genial, exitós en uns altres temps. És un clàssic el fet de voler aturar el temps, i és una opció nostàlgica natural, tots voldríem arrapar-nos a un passat que ens sembla gloriós sense adonar-nos que això és signe d’immobilitat: “sempre s’ha fet així” diuen... I el resultat erroni fa insistir en voler aplicar fora de temps el passat,  que no serveix ni per prosperar ni per enaltir aquell moment irrepetible; i llavors ve quan s’entossudeixen els fidels en una llegenda nostàlgica i poden posar en perill la mateixa obra de la qual diuen ser continuadors. I pensen que tots els altres, els qui respecten i valoren el mite però proposen coses diferents, no poden aportar noves idees o plantejaments nous que complementin el que aquell o aquells equips van aportar en el moment oportú. Els autèntics hereus són els qui aporten plantejaments adequats al moment i són capaços de realitzar-los, tot venerant els antecessors que van fer possible la situació actual.

Hi ha vegades que la manera de mantenir un nivell òptim de progrés en una associació no és intentar copiar la genialitat d’un gran líder passat que ja no sabem com ho faria ara, sinó saber liderar de nou plantejaments adients a unes noves circumstàncies. A vegades pot passar que una política que va ser excel·lent no sigui ara possible perquè tot depenia d’altres moments històrics, i en canvi sigui viable un desenvolupament del capital humà dels associats, que no es feia per raons indeterminades; i pot ser que ara es pugui fer una crida a la cooperació social per la renovació de l’entitat i ho faci possible un nou escenari, potser ple de dificultats. I és aquí on pot aparèixer un nou líder que aporti noves idees... que també caducaran un dia més enllà. Els continuadors d’una obra moltes vegades no són els qui viuen emmirallats en un personatge que va ser oportú en un moment donat, però que ara cal una altra cosa. 

Enric Cirici