15 de Juliol de 2009

Davant de l’atur es fa allò que cal?

El nostre país afronta  un greu problema d’atur. Tenim ja més de quatre milions d’aturats, i els pessimistes alerten  que arribarem als cinc milions. Les mesures que es posen en marxa de moment no s’aprecien; potser només l’ajut que es dóna als qui han esgotat el subsidi de l’atur para mals majors. Les accions pal·liatives són necessàries, encara que això comporti més endeutament. Saber ara exactament què ha provocat la crisi moral i econòmica no és tant urgent com prendre mesures efectives.

La solució passa per crear llocs de treball, tant en les empreses que encara sobreviuen com amb les de nova creació. Si hi ha feina es crearà la riquesa suficient perquè tothom pugui viure. Potser de moment serà necessari veure com pot arribar el crèdit a les petites i mitjanes empreses, sabent, però, que per  disposar de crèdit són necessàries garanties,  que cal que el nivell d’interessos no sigui desorbitat i que hi ha d’haver una mesures de control. La solidesa de la banca en una societat neocapitalista és primordial, ja que, com hem vist ara, la crisi de confiança és una de les causes generadores de la situació actual. No hi  pot haver crèdit per a tothom. Els empresaris han de poder desenvolupar el negoci sense limitacions perquè fan una funció social. Al mateix temps, en una economia de mercat lliure, el risc per part seva és total. Per tant, ells han de saber que en determinats moments  s’hi juguen molt. Les entitats de crèdit tenen el deure i l’obligació d’examinar qualsevol situació per veure si l’empresari és digne de confiança o no. Tot això no es pot regular per decret i el que ha de fer l’Administració és no posar entrebancs. Els empresaris no poden desenvolupar la seva funció a la societat amb una corda lligada al coll; han de poder desenvolupar el seu negoci sense limitacions, si els resultats demostren la viabilitat del seu projecte. Els plantejaments equivocats acabaran amb un ERE total i desapareixeran del mercat.

Cal ajudar econòmicament els emprenedors que tenen projectes viables i sostenibles. La normalització del procés productiu vindrà de projectes que estiguin d’acord amb l’escenari econòmic futur, que cal esbrinar quin serà. Molts no saben si allò que estan fent està en la línia del progrés o no. Es té la sensació que els responsables de l’Administració no tenen clar cap a on van. Sembla que els qui determinen la marxa de la economia productiva són els  mateixos de les errades que han provocat el caos actual. Un problema greu és que els polítics, en haver-hi contínues convocatòries electorals, no programen gaire lluny i això és nefast per al progrés continuat.

A la vista de tot això, i des de baix de tot, l’únic que se’ns acut dir és la necessitat de reforçar determinats controls perquè, a més de sortir de la crisi, aquesta no es torni a produir. Ja es important que es facin propostes i es discuteixin. Però el més important és que els aturats no arribin a cinc milions  i que s’analitzin bé les sortides de futur d’un país que vol seguir sent de primera divisió. Calen mesures urgents i orientacions a mig termini.

Ara no es hora d’estimular els joves que es facin emprenedors sense cap orientació; el que s’ha de fer es posar a disposició de l’emprenedor que ja ho és els mitjans necessaris per desenvolupar els seus projectes i conèixer quin és el futur d’una economia que no se semblarà de res a la que hem conegut els vells. És fonamental el finançament, perquè  tan sols amb savis consells no es pot fer res. Els ajuts econòmics, si els qui els donen saben què tenen entre mans, només s’obtindran per a projectes moderns que ni ara mateix imaginem.

No es hora de donar moltes explicacions a la gent que té problemes de subsistència. Allò que la gent necessita són mitjans econòmics, però també informació per errar el menys possible; no formalismes acadèmics teòrics sense fonament, sinó visions de com ens imaginem que anirà el món: ecologia, sostenibilitat, substitucions energètiques, introducció de la informàtica etc. El país que no sàpiga en quin món i i en quin temps viu no seguirà en punta.
Albert Salvadó, “Cruïlla de debat”, penya de l’Ateneu barcelonès

Albert Salvadó, “Cruïlla de debat”, penya de l’Ateneu barcelonès