27 de Setembre de 2011

Convergència i Unió tenen la paraula

Després del resultat de les eleccions municipals del 22 de Maig, ja és evident que la independència de Catalunya arribarà quan l'assumeixin els partits polítics majoritaris d'arrel catalana. Dit d’una altra manera, Convergència i Unió tenen la paraula. Sense ells tot és més difícil, amb ells tot és possible. A la tasca nacional s'hi afegirien els altres partits de matriu catalana -més petits en aquests moments, però ben significatius- i tant de bo més endavant se n'hi pogués afegir algun altre, avui encara en dependència del partit estatal.    

Una cosa tan evident deu ser coneguda per les direccions d'aquests dos partits; i la meva esperança és que algun dia -espero que sigui ben aviat- posin en el seu programa electoral aquest objectiu, i que en sotmetre’l a la voluntat del poble, el poble parli; i que amb el seu vot a les urnes, ells i els altres partits declaradament independentistes obtinguin la majoria d'escons necessària perquè, des del Parlament, es proclami democràticament i pacíficament la independència de Catalunya.

I, fins i tot, si aquesta majoria no fos aconseguida, s'hauria fet un pas endavant importantíssim: el d'haver iniciat un camí que, avalat per la via democràtica i pacífica, ja no podria fer marxa enrere. Cal perseguir l'objectiu fins a aconseguir-lo, perquè si aquests partits volen, aconseguir-lo és possible. I no només possible, sinó necessari i just.

Al meu parer, per part dels partits que representen el poble de Catalunya amb diputats al nostre Parlament i al Congrés dels Diputats, sigui quina sigui la seva ideologia, no hi ha hagut una reacció prou enèrgica al conjunt de disposicions que, sense dir-ho, ens perjudiquen notòriament des de tots els punts de vista. Disposicions que d'una en una resulten més o menys tolerables, però que considerades en el seu conjunt són insuportables. Passa com amb el dèficit fiscal, que vist per anualitats no té la mateixa importància que si el veus de manera acumulada. Aleshores te n'adones de fins a quin punt ens estan ofegant. Feu la prova i en quedareu esparverats.

Cal dir ben alt que l'endeutament que aclapara Espanya, i que de retruc ens afecta a Catalunya, ha estat motivat per les inversions fetes sense els estudis pertinents sobre cost-benefici i sense tenir en compte ni les prioritats econòmiques que el país necessitava ni amb què es comptava per a pagar-les. I si aquests estudis es van fer, vist el resultat, cal dir que es devien fer amb una sabata i una espardenya, ja que no n'hi ha hagut prou ni amb les ajudes que Europa ha facilitat a Espanya, ni amb el dèficit fiscal de Catalunya, ni amb el de tots els països de l'arc mediterrani. Espanya ha acudit a l'endeutament públic. Les xifres acumulades són d'escàndol, invertides en AVES que no porten viatgers, aeroports on no aterren avions, autovies a dojo -sense peatges i ben poc utilitzades perquè estan duplicades-, subvencions i peonades sense control, augment desbordat del nombre de funcionaris i de Ministeris que sobreviuen malgrat que el seu contingut ja ha estat transferit a les autonomies... I encara això no és tot, perquè després ve el cost del manteniment de tanta disbauxa... No es veu la racionalitat econòmica per enlloc. I encara no sabem com acabarà tot plegat. Europa i el món tenen Espanya sota sospita i Catalunya també en rebrà les conseqüències, malgrat suportar el dèficit fiscal amb Espanya.

Convergència i Unió tenen la paraula

Tot i que només estem parlant des del punt de vista econòmic, no podem oblidar que a més a més hi ha tots els altres temes que afecten la nostra dignitat com a poble: la llengua, la cultura, l'ensenyament... Per tot arreu ens intenten laminar.

No hi ha cap angle de la política estatal damunt del qual girar la vista, que no sigui perjudicial per a Catalunya. I així portem més de trenta anys des de la transició i la desaparició del dictador, però pel que es veu, no de la seva obsessió política. Podem parlar i reunir-nos, això sí, i ja és molt important, però ja hem vist com ens ha tractat el Tribunal Constitucional. Sempre estem amb l'ai al cor. Cal que els partits polítics reaccionin dient que ja n'hi ha prou, i cal portar aquesta reacció a actuar de manera  conseqüent; i fer que els diputats a Madrid, sigui quin sigui el partit que representin, actuïn en clau catalana

És per eliminar totes aquestes situacions que Catalunya ha de voler exercir el dret a la seva autodeterminació. És just. No volem privilegis sinó autogovernar-nos i fer sentir las nostra veu, que serà més bona o no, però que serà la nostra. Ja n'hi ha prou de fer veure que algú ens representa i de claudicar com a poble. Tenim tot el dret de voler ser nosaltres mateixos i no enganyar-nos més. Amb l'Estatut que ens han ribotejat no ens autodeterminem, perquè fins i tot després de votar-lo en referèndum, ens el van retallar de manera miserable i allà on més cou, trencant totes les regles democràtiques universalment acceptades.

El poble ja va dir prou el 10 de juliol de l'any passat. Ara toca als partits polítics.

Manel Cardenya - Cruïlla de Debat
Penya de l'Ateneu Barcelonès
Setembre de 2011