12 de Novembre de 2009

Col·lectivitzar les empreses ?

Després de tants mesos de sessions de màgia i d’il·lusionismes, després de tants mesos d’esperar que passi el temps i els problemes s’arreglin sols, decidim marxar pel nostre compte en austera autonomia, a la manera dels nostres besavis, fora de la tutela i de la dependència dels explotadors financers, que es comporten com autèntics usurers. Els emprenedors autònoms i les petites i mitjanes societats, enfront del nou paradigma de competitivitat i finançament, s’ho han de manegar sols. I en això estem.
En aquest  moment, allò que més ofega les mitjanes i petites empreses és el finançament. Si volen escapar de l’argolla que les entitats financeres posen  amb la col·laboració dels governants, no els queda més remei, apart de tancar i no tornar a obrir, que tornar aa allò que fa anys ja practicaven els seus avis. A poc a poc, dedicar cada mes els beneficis estimats a formar un fons destinat a suprimir el descompte bancari de l’empresa, i, quan li hauran donat la volta, fer les compres al comptat, amb un descompte, i així aconseguir un estalvi en el cobrament i uns beneficis en les compres. Això suposarà també tenir a l’empresa, els medis i el personal adient necessaris per cercar el punt d’equilibri positiu. Amb una idea clara: que el punt òptim econòmic no és la màxima producció sinó la rendible. Aquí no acaba la cosa, perquè  fins i tot els que estan al dia i en una empresa rendible han de ser previsors, i per tant han de seguir investigant i renovant-se constantment, i això suposa invertir en tecnologia, maquinaria, eines, màrqueting, etc., per mantenir-se en el mercat.

Mentre duri el marc actual, que es preveu de llarga durada, la política financera ha de ser adequada. Hi ha molt poques empreses, per no dir cap, que puguin renovar-se o ampliar-se a base dels beneficis que obtenen. Només ho podran fer a base de subvencions i finançament públic. I haurà de ser en condicions d’interès i amb període de carència suficient per fer possible pagar el deute després de posar en marxa les inversions. També convé abstenir-se de pagar despeses de la inversió amb el circulant de l’empresa. L’empresari ha d’evitar no hipotecar  la seva llar familiar, ni tampoc l’empresa que és la base de la seva subsistència. I si no es així, no es pot adquirir cap compromís. Els problemes cal que els resolguin els qui els han creat, no els emprenedors. Es parla molt dels emprenedors, però ningú no els  allarga la ma. Els responsables d’una empresa no haurien de donar un pas endavant fins que no tinguin alguna base segura.

Cal tenir paciència, capacitat resolutiva i autoritat si es volen salvar ells i els treballadors. Les coses no es resolen soles i cal decisió meditada. No és positiu perdre la paciència. Si es perd el tremp és pot perdre tot. Hi ha molta demagògia barata, com quan algú ha dit que abans que els empresaris deixin al carrer ls treballadors – he vist l’escrit –  s’hauria de fer el contrari: que els treballadors llencin al carrer els empresaris. I que els treballadors, agrupats en cooperatives, resoldrien el problema de l’atur i la creació de riquesa. És una idea de rel anarquista  proposar  empreses assembleàries o col·lectivitzades, com va  fer Tarradellas amb el Decret signat l’octubre de 1936. Temo que la cosa pugui anar per aquí; només és un avís per ara...
 
Albert Salvadó, “Cruïlla de debat”, penya de l’Ateneu barcelonès