28 de Febrer de 2010

Catalunya pagarà dues vegades

Durant trenta anys la Unió Europea i Catalunya han pagat la modernització d’Espanya. I Catalunya s’ha quedat sense les inversions estatals per fer les infraestructures necessàries. Mentrestant, amb els nostres diners i els dels europeus feien les autopistes, carreteres, o trens dubtosos - com l’Ave a Sevilla - Catalunya i València eren deixades de la mà de Déu. Les brillants autopistes i carreteres improductives d’Espanya s’han fet en detriment, per exemple, d’ampliar trams ferroviaris de via única entre Tarragona i Castelló  que comuniquen les zones productives de debò amb Europa. També hem pagat un aeroport faraònic a Madrid per una fantasia de grandesa ridícula i improductiva, i mentrestant les zones amb capacitat d’industrialització quedaven relegades sense inversions essencials per al seu progrés, i l’àrea mediterrània era maltractada en benefici d’un somni inútil: convertir la capital de l’Estat en un París de la península Ibèrica. Tot això ha estat possible perquè els catalans plens de por no han plantat cara;  particularment els partits sucursalistes de Madrid, i els autòctons, massa covards, ho han permès. Creiem que la modernització d’Espanya comportaria la consolidació de la democràcia i la restitució de les llibertats robades a Catalunya. Doncs no, aquesta política ha demostrat només un progrés improductiu de l’Estat, pagat per nosaltres mateixos i per  Europa.
 
Calia invertir en zones productives i progressives. I això no s’ha fet, i hem entrat en una espiral de crisi econòmica que  no pagarà Europa per haver acabat ja els ajuts convinguts. La solució és que Catalunya torni a pagar ella sola, i això ja no és possible: primer per la dimensió de la crisi, i segonament perquè Catalunya mateixa, per culpa de l’espoliació, també està en crisi; tant o més forta que les terres improductives i sostingudes amb les peonades que hem pagat nosaltres i Europa durant dècades.
 
L’única solució, si fos possible un canvi de política radical, seria invertir en les àrees productives i limitar les inversions en aquelles que no ho són;  però això no hi haurà govern espanyol que sigui capaç de realitzar-ho sense una gran crisi d’Estat. I com que aquesta rectificació no s’atreviran a fer-la, el terrabastall espanyol està garantit.
 
Però és que a Catalunya no se li pot robar gaire més; i fins i tot caldria alimentar-la una mica per poder seguir essent explotada; però  això  seran incapaços de veure-ho. I Europa passarà de ser un ajut a ser un cost, a partir d’ara, pel tractat entre Espanya i la Unió. Hauria ser el moment de  retornar els ajuts rebuts a Europa i a Catalunya, però les inversions fetes a l’Espanya interior no han estat per crear una País modern i progressiu, sinó per viure de renda uns quants anys, i per tant no poden fer front al repte actual.

Els espanyols fa segles que viuen d’espoliar al pròxim;  però ara això no pot continuar i la crisi de l’Estat Espanyol està servida. I pot passar de tot. Aquí ve el pànic dels catalans pel que pugui succeir,  perquè saben que l’única solució és el trencament de l’Estat Espanyol. I amb raó la gent té por perquè possiblement no serà pacífica malgrat la mirada d’Europa i del món. Segurament, però, no hi haurà altre solució per als catalans que passar per aquí.

De tota manera tot està per veure si d’una vegada per totes elegim un parlament d’obediència catalana. Ningú no es pot quedar a casa el dia de les votacions democràtiques, i els partits d’obediència espanyola explícita han de quedar bandejats. I tothom sap quins partits són lliures d’Espanya o no. I no confonguem els qui ho són estructuralment i els qui en el passat hagin pogut  col·laborar per obtenir algunes coses que han resultat insuficients. Ara ja es tracta d’obtenir la salvació de la Pàtria i no si val  seguir immòbils. Que ningú no s’enganyi, la nostra supervivència la pagarem de moment molt cara, però no hi ha altre camí per seguir existint en el concert de les nacions lliures. La força d’un parlament català fidel a Catalunya podria ser decisiva i pacífica. Les urnes són la clau per a una transició en pau.

Cruïlla de Debat
Enric Cirici
19.02.10