10 de Setembre de 2009

Catalanitat sense límits

He escrit alguna vegada que legalment sóc espanyol per imperatiu legal, i és a partir d’aquesta realitat de fet que he de desenvolupar el meu discurs. Hi ha un estat que coarta la meva llibertat com a català. Contínuament estic sotmès a un Estat que em vol assimilar a una altra cultura respectable des de la llibertat i odiosa quan m’és imposada. El meu País sofreix un bilingüisme forçat pel poder i, per tant, sempre treballa a favor de la llengua de l’Estat ocupant del meu espai. Practica, l’Estat, un menyspreu per la meva llengua en instàncies internacionals i en les seves pròpies institucions. I en general força una invisibilitat de la nostra realitat nacional en totes les instàncies interiors i exteriors d’un País que en diuen Espanya. I  tot és dissenya contant amb que en formem part, perquè legalment és així. Podrien mantenir alguna ficció de respecte a la nostra cultura i voluntat de ser, fins el que ells en diuen tolerància, però la realitat és que no. El seu ideal i la seva determinació és fer-nos esdevenir una província espanyola que hagi abandonat tota determinació nacional catalana.
 
Davant d’aquesta realitat hi ha diverses posicions de submissió, com la del “catalanismo bien entendido” del franquisme i de tots els PP que han existit; la del regionalisme carlí, sempre perdedor, i la del autonomisme -que ja hem vist l’aixecada de camisa que ha comportat a tots els partits que varen signar la Constitució i els posteriors estatuts. Tot això, i amb molts més matisos i detalls, ha fet fallida. Per als catalans, això ara ja no té futur, i per tant hem de passar pàgina. A veure si el III Congrés catalanista dóna una nova pauta a seguir per les generacions actuals i futures.
 
Les solucions del “petit a petit” francès no donen resultat. Les federacions esportives autònomes no poden ser, les matriculacions dels cotxes seguiran essent estatals, les pressions a favor del castellà als medis públics sense aturador. Etc.etc. El camí de les manifestacions més o menys grans a Brussel·les, al Parlament etc són innocents davant un poder estatal conscient de voler esborrar la nostra existència, amb l’agreujant que, si són minses, apareixem més febles del que som, i si són més grans no en fan ni cas, amb la seguretat que tenen, ara per ara, de tenir el poder per controlar la situació. Tenen, fins i tot,  la majoria absoluta del mateix Parlament Català.
 
Però no ho tenim tot perdut si simplement lluitem per un Parlament Català que sigui capaç d’assolir dues possibilitats: Un parlament constituent d’un federalisme estatal o la declaració de pura independència. I la pedagogia ja la faran ells, si els interessa mantenir un Estat en el que tinguem una igualtat de drets.
 
Com s´hi arriba a aquest ideal? Doncs votant aquells que per sobre de la seva lícita i convenient ideologia hi posin Catalunya sense límits. Les receptes per arribar-hi segurament són il·limitades; però jo en suggeriria una de molt important: que totes les institucions sobre les quals podem influir practiquin aquesta definició: la catalanitat sense límits.
 
Per tant, cal anar a votar en totes les instàncies: associacions de tota mena: associacions de veïns, clubs, ateneus.. i no cal dir en les eleccions més polítiques, essencialment al Parlament de Catalunya. Com solucionarem la independència o el respecte total a la nostra personalitat? Doncs votant. La llibertat en democràcia s’obté votant, i no crec que dins del món occidental es pugui oprimir un poble que declara que  vol viure en plenitud.
 
Enric Cirici, Cruïlla de debat, penya de l’Ateneu barcelonès