29 d'Octubre de 2009

Cap a la independència de Catalunya

Si identifiquem les aventures, perills, temptacions, lluites, peripècies.... que van acompanyar Ulisses durant el viatge del seu retorn a Ítaca, la seva pàtria estimada i enyorada on l’esperava pacient, teixint de dia i desteixint de nit, la seva esposa Penèlope i el seu fill Telèmac...., amb el viatge que estem fent els catalans per a retrobar-nos en una Catalunya sobirana, sabrem que el camí és llarg i  ple de giragonses, i que per arribar al destí desitjat cal que ens hi posem de valent, recordant que en la ruta tothom és necessari, sobretot tot la d’aquelles persones que no han perdut l’esperança en la victòria final.
 
Ulisses gaudia de la predilecció i de l’ajuda de la divina entre dees Atenea, la d’ulls clars, qui li anava dient  què havia de fer en cada circumstància per sortir-se’n. Aquesta ajuda nosaltres no la tenim,  però tenim l’experiència històrica i l’exemple d’altres pobles que han aconseguit la seva independència pels mateixos camins pacífics i democràtics que nosaltres propugnem: cal tenir-ho en compte i seguir-ne els passos.
 
Tenim a més a més moltes realitats jurídiques i econòmiques que ens faciliten la tasca, per exemple:
 
- L’Euro moneda única  a Europa i moneda acceptada universalment per totes les economies del món.
- Europa no te duanes;  per tant la interdependència econòmica és una realitat.
- Els exercits estatals són cada vegada més testimonials.    
- La fraternitat espiritual amb els altres pobles es pot exercir millor des de la independència.
- Les relacions d’amistat amb famílies i amics radicats en altres llocs no han de sortir perjudicades pel fet de   declarar-nos independents, una cosa no té res a veure amb l’altra.

Què és, doncs, allò que impedeix que els catalans ens declarem, de manera majoritària i sense complexos, a favor de la independència? La meva resposta és: la por. La por tenalla el nostre poble,  i  mentre no ens en deslliurem la nostra situació no canviarà. Per això cal aplicar els remeis per  curar-nos d’aquesta malaltia; i la millor medicina és la insistència, una i altra vegada, en explicar que la independència de Catalunya és necessària i que també és possible d’aconseguir-la per mitjans democràtics i pacífics. Cal que ens posem a treballar, amb energia i amb visió de futur, per conduir totes les potencialitats del nostre poble en aconseguir aquest objectiu. Tant de bo els partits polítics de base nacional catalana ho veiessin de la mateixa manera,  perquè això acceleraria el procés. Mentre no sigui així ens pertoca a la societat civil, a la ciutadania, sortir de l’armari i prendre el protagonisme.

Manel Cardenya
Cruïlla de Debat - Penya de l’Ateneu Barcelonès