20 de Gener de 2009

Avortar com a solució

Ens trobem a l’entrada del nou any amb la notícia d’una nova llei espanyola sobre l’avortament. Ens n’assabentem visiblement per les sorolloses manifestacions en contra d’aquesta llei que han organitzat els bisbes espanyols i, més tímidament, els catalans.

En el cas de l’avortament, en principi la, diguem-ne, víctima, no té opcions per decidir si vol o no vol viure. És l’innocent criatura, que no té consciència perquè no té prou capacitat en el seu cervell per  pensar res,  i no crec que es pugui dir responsablement, que sigui una persona, com se’ns vol fer creure.  És deplorable, això sí, que encara es produeixin amb tanta insistència embarassos imprevistos i que l’única sortida per a la dona sigui avortar. Considero que avortar sempre és una desgràcia tant per a ella i per al fetus, com també per a tota la societat, que queda mutilada.

Què fa que avortar sigui l’única sortida “fàcil”? No és pas fàcil per a la dona, és una solució dolorosa i difícil, generalment amb seqüeles persistents. Per què no hi ha solucions assequibles? Sempre es diu que hi ha manca d’informació suficient i de prevenció efectiva que eviti aquestes situacions, i no em refereixo únicament als casos de violació. Segur que entre les persones més joves hi ha inexperiència, però no pas manca d’informació. Si de cas despreocupació, cosa que també es dóna en el consum de drogues i en la prevenció de malalties. També hi ha entre les parelles estables violacions que no es diuen, i imprevisions culpables. Haig de dir que a mi tant m’és que el fetus sigui de vuit dies com de tres mesos. L’efecte és el mateix i la destrucció d’una possibilitat humana hi és en tots els casos. Veig en canvi una solució plausible en l’anomenada píndola de l’endemà, ja que el zigot encara no està implantat. Amb tot tampoc em fa feliç perquè es barra el pas a un futur, i hauria estat molt millor la prevenció.

Defenso el dret de les dones a decidir sobre els seus embarassos, sobre el quan i amb qui vol ser mare, i sobre els medis que vulgui utilitzar per a prevenir-los o espaiar-los. Ara bé, quan l’embaràs s’ha esdevingut, se n’ha de  fer responsable i ha de poder trobar ajuda en el seu entorn més immediat, com a primera instància,  i en les institucions, també en les eclesials, en segona. La societat, la família o l’església no han de condemnar ni penalitzar ningú, simplement han de saber estar al seu lloc i acompanyar respectuosament la dona que necessita ajuda, fins i tot si ella no troba altra sortida que avortar. La vida de la dona també està en joc, això no s’ha de posar en segon terme sinó en el primer terme. Una vida digna i de qualitat. Hi té dret perquè tothom hi té dret.

Sembla que s’està d’acord en la penalització de la dona que avorta i de qui l’hagi ajudada a fer-ho, si el seu cas no s’ajusta a la llei. Però, qui penalitza el pare, em pregunto? Aquell desconegut per a la societat, que es manté amagat en l’anonimat, que no s’ha fet càrrec ni de la prevenció adequada en el moment oportú ni de les seves conseqüències immediates? Ningú no el penalitza? I el marit que incita la seva dona a desprendre’s del que ha concebut o el pare o la mare de la noia que encara ara consideren un deshonor que la filla infanti sense marit?

La jerarquia de l’església actua sense comptar amb les dones ni les seves necessitats, i la seva vida concreta és vulnerada constantment. Es qüestiona la seva autonomia per  decidir l’ús dels mitjans coneguts per controlar la seva fertilitat, mentre s’ignora tant la seva capacitat de plaer, com la necessitat que en té. I infantar també és un plaer quan es donen les condicions que fan que se senti estimada i acompanyada.

Mentre que la societat tampoc no resolt el problema donant via lliure a l’avortament. Com a desenllaç d’una situació en què es juguen dues vides em sembla massa simple. A l’altre presumpte implicat cal trobar-lo i fer-lo també responsable del fet, mobilitzant-lo per cercar les solucions alternatives.

Sefa Amell, “Cruïlla de debat”, penya de l’Ateneu barcelonès