19 de Maig de 2012

L'Alícia ha decidit fer carrera política. És molt llesta i se’n sortirà. És la líder a Catalunya d'un partit espanyol que ens és hostil. L'Alícia té un component de catalanitat, no sé si un 10% o un 40%, encara que ja se sap, ningú no tira pedres al seu propi terrat. Si no vigilem, l'Alícia ens pot aixecar la camisa.

La senyora María de los Llanos de Luna Tobarra, delegada del govern de l'Estat a Catalunya, no enganya ningú. Té clar el partit que juga: camp inclinat i l’àrbitre sempre a favor dels del gol de dalt. No cal dir, tothom ho sap, que els espanyols juguen a la porteria de dalt i nosaltres sempre a la de baix. Si els catalans, que ens aixequem molt d’hora, molt d’hora, aconseguim marcar un gol quan l’àrbitre encara dorm, "no se preocupen", el comitè d’apel·lació sap molt bé el que ha de fer. És l’últim camp inclinat que queda a Europa, encara que sigui injust i sembli mentida. Doña María de los Llanos sap el partit que juga i no enganya ningú: "Una sola lengua, una sola nación, una sola patria".

L'Alejo, amb la seva veu ronca i la seva cara de prunes agres, tampoc no enganyava ningú.

L'Alícia, la noia de Blanes, és diferent, ens pot donar gat per llebre.

Tothom ho sap, estem en recessió, ens trobem en un moment difícil, tenim un 25 % d’atur, no es creen llocs de treball productius, cada dia estem més endeutats, hi ha moltes famílies que ho passen molt malament. El pare de família que s’aixeca molt d’hora, molt d’hora, que vol treballar i no pot, quan torna a casa es troba que l’entrepà cada dia és més petit; sort que la seva dona porta algun euro, se’l guanya treballant a casa d’uns avis grans que no es poden fer la feina.

Els catalans reivindiquem justícia, respecte per a la nostra convivència, dret a mantenir les millors escoles, dret a decidir, un pacte fiscal que ens permeti crear riquesa i ser solidaris amb els altres en proporcions sostenibles. Aquestes són les bases del nostre Estat del Benestar. L'Alícia, amb el llenguatge dels pescadors de Blanes i els matisos d’en Josep Pla, ens diu que això són collonades, que ara el que s'ha de fer és pencar tots per aguantar l'Estat del Benestar. Treballar en què? Treballar a on? Ens ho diu muntada al cavall blanc de Santiago, amb una veu autoritària i una rialla passada de rosca.

El llenguatge dels seus caps, de Don Mariano i el seu equip, el que s’escriu en els pressupostos de l'Estat és un altre: autopistes que no porten enlloc, trens que no cobreixen les despeses d’explotació, aeroports on no aterra ni un avió, els funcionaris de l'Estat intocables... i ara BANKIA, que haurem de salvar entre tots. Als pressupostos no hi són ni el corredor del Mediterrani per a mercaderies, ni els accessos al Port de Barcelona, ni la millora de la N2, ni els trens de rodalies, ni aquelles coses que tenen retorn i que podrien millorar la nostra economia. Però ja se sap i ve de lluny, a Madrid les decisions es prenen per la força dels vots i pensant en la sagrada unidad de España. Pocs són avui, aquí i allà, els que creuen que Don Mariano ho arreglarà.

Al pas que anem, aviat no podrem jugar ni en el camp inclinat, i és una pena perquè nosaltres creiem en els nostres capitans, l'Artur i en Mas-Colell, i ens en sortiríem si tinguéssim dret a decidir el nostre futur; en resum, a jugar en un camp pla i amb un àrbitre imparcial.

Jaume Rosell
Cruïlla de Debat - Ateneu Barcelonès
19 de maig de 2012