04 de Gener de 2014

Som molts els que tenim el clar objectiu d’aconseguir un país lliure, en pau, sense problemes lingüístics i amb un bon nivell de vida. És un objectiu factible. Serà un procés llarg, difícil, controvertit, amb fases d’optimisme i també de decepció, però que no pot ser ràpid ni immediat. El més important és que acabem d’enfocar el bon camí. Ara toca tirar endavant  deixant de buscar tres peus al gat i pensant que no estem sols; recentment uns ja ho han aconseguit i a altres ens costarà més, però canvis molt més difícils s’han produït en aquesta Europa de la qual no ens volem separar.

L’Europa dels Estats trontolla i no funciona. Estats massa grans, amb excés de poder, alguns amb reminiscències imperials. El futur estarà en l’Europa de les nacions o regions, que fàcilment arribaran a entendre’s i a col·laborar.
Els imperis han fet fallida. Durant els celebèrrims temps de Carlos I de España y V de Alemania, de Felipe II –on als seus dominis no es ponia mai el sol–, de la conquesta d’Amèrica... Espanya ho podia tot.

Però què ha quedat d’aquells gloriosos i rancis temps? Es van perdre els territoris europeus, Portugal, els territoris americans des de Califòrnia a Amèrica Central i a Amèrica del Sud, Filipines, Cuba, Àfrica del Nord i Guinea. A qui vol plantar cara, avui, aquesta Espanya imperialista? Tot ho va anar perdent després de guerres, morts i destrucció. Va ser impossible aconseguir un procés dialogant de descolonització. L’orgull de l’imperi empobrit no permetia perdre l’“honra” i encara es resisteix a deixar lliure Catalunya, després de 300 anys de colonització.

L’esperit de la invasió i conquesta deu continuar impregnant l’ADN de Castilla. No sols es nega a negociar amb qui l’està mantenint, sinó que està iniciant un procés de legislació cada dia més centralista i jacobí, i a més a més hi afegeix la política de la por: Catalunya no podria viure sense l’ajuda d’Espanya.

Espanya  encara creu que pot imposar el castellà a les colònies i que les colònies existeixen per ser espoliades.
A Catalunya, i sense cap intenció de menystenir ningú, es poden fer tres agrupacions de catalans: els catalans/catalans, generalment votants de partits polítics estrictament catalans; els espanyols/espanyols, majoritàriament votants de partits espanyols que disposen d’una sucursal catalana i que sols obeeixen les directrius de Madrid. Fins aquí la diferència és prou important i amb algunes matisacions discutibles.

Però existeix un tercer grup, els dels catalans/espanyols. És tercer en les últimes enquestes. Pregonen que no hi ha espoli, que no hi ha entrebancs a la parla catalana i sí persecució a la llengua castellana, que hi ha sobreprotecció a l’economia i a la cultura catalanes, que la corrupció a Catalunya és la més important d’Espanya; es consideren perseguits, maltractats, quasi màrtirs i salvadors de la unitat constitucional, asseguren que estan tips de quadribarrades i de macromanifestacions organitzades i pagades pel Govern, i acusen de feixista i nazi el dret a decidir. M’ho esperava tot, però tanta mentida i odi, mai. La mentida no es infreqüent en política però la infiltració de l’odi entre ciutadans de diverses ideologies és la pitjor manera de fer d’un partit.

No volen recordar que el feixisme i el nazisme varen arribar a Espanya amb una guerra civil increïblement cruenta i destructiva que Catalunya  no va iniciar, i sobre la qual va caure una pesada llosa de més de 40 anys d’opressió totalitària.

Crec que és un ultratge a la nostra pàtria que cal recordar en el nostre futur immediat. Ultratge que, certament, el Gobierno español utilitza amb freqüència, però que mai no hauria d’haver estat recolzat per un partit de Catalunya.
 
Pere Costa
Cruïlla de Debat de l’Ateneu Barcelonès