e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

03 de Desembre de 2010

40 diputats espanyolistes, 80 diputats nacionalistes

Els qui portem un cert temps -de fet, tota la vida- treballant per una Catalunya sense adjectius, hem quedat recompensats en les eleccions del dia 28 de novembre, esgotada ja l’experiència del tripartit. Aquest, possiblement amb molt bona fe, o no, i segurament amb la ingenuïtat de qui no ha gestionat mai una empresa privada o pública, ha prioritzat la ideologia per damunt del sentiment de pàtria, tot i que alguns dels seus membres no renuncien a una Catalunya lliure -però dividida per les idees. Penso que fer una anàlisi de les darreres eleccions és massa fàcil; tanmateix, jo voldria afegir una versió dels fets que potser no és original, ni pròpia del tot, però que cal repetir per no recaure en el mateix i per prioritzar i reforçar, des de tots els tombants de la nostra realitat nacional, el sentiment patriòtic dels catalans. És a dir, jo crec que s'han manifestat nítidament dues mentalitats: els qui prioritzen la catalanitat sense renunciar a cap criteri ideològic i els qui prefereixen posar per davant la seva filosofia política i deixen el país en segon terme. Aquests darrers inclouen també una important divisió: els qui d'alguna manera senten la catalanitat, però subordinada -els socialistes-, i els qui només arriben a desitjar una província pròspera i castellanitzada -els del PP-, que ens recorden, en versió actualitzada, els de la Operación Cataluña de l'alcalde Porcioles. Són els franquistes sociològics que continuen existint.

El PP català sencer i els socialistes com la Sra. Chacón se senten espanyols, i només els divideix la ideologia. És la transposició en clau espanyola del bipartidisme PP/PSOE a Catalunya. Els seus líders són el Sr. Zapatero i el Sr. Rajoy, i la seva política, la política estatal. En aquest grup hi ha qui sent una certa catalanitat, especialment entre els socialistes catalans; en canvi, entre la gent del PP l'espanyolitat és pràcticament un sentiment de viure i fer carrera a províncies. La seva acció està marcada per l'horitzó remot d'intervenir dins la política de l'Estat. A uns i altres els preocupa més la política madrilenya, que els atrau, que no pas la catalana. Per això, la mateixa nit electoral i sense embuts, la Sra. Camacho va proclamar que el seu president era el Sr. Rajoy; sembla que interpreta les eleccions al Parlament de Catalunya com unes simples primàries per conquerir la Moncloa. Probablement, la Sra. Chacón pensa el mateix en relació al PSOE del Sr. Zapatero.

En el Parlament català ara hi ha 18 parlamentaris del PP que representen Espanya dins el nostre país; segurament també senten aquesta representació uns quants socialistes d’obediència espanyola, el nombre dels quals queda desdibuixat quan, dins del propi grup, hi ha alguns catalanistes de bona fe temptats per sentiments esquerrans. Jo estimaria que a la Catalunya actual hi ha una opció espanyola, representada i quantificada a través del nou arc parlamentari; els espanyolistes sumarien 40 diputats: els 18 del PP, una part dels socialistes -difícil de quantificar- i els de ciutadans/ciudadanos. Tots ells respiren i tenen, com a prioritat més o menys explícita, una ambició  provinciana enfront de 80/90 diputats que potser prioritzen la catalanitat, però amb intensitat diferent. Per  poder preveure alguna mena d'emancipació nacional futura, a partir d’ara caldrà observar quin bloc creix, o quin disminueix, i a quina velocitat ho fa.

Esquerra Republicana ha pogut comprovar amargament com molts dels seus integrants trien la catalanitat sobre la ideologia i abandonen el partit. Però aquest error té cura i rectificació possible.

Iniciativa, que sempre ha mantingut una catalanitat clara, ha estat alleugerida de l’ensorrada del tripartit. Per tant, el seu manteniment com a grup és bastant estable i força autònom del centralisme estatal. Potser el seu problema és més aviat internacionalista ideològic i, en certa manera, antisistema.

Finalment, cal dir quelcom de CiU. Al meu entendre és un conglomerat de ciutadans que tenen Catalunya com a objectiu preferent, si bé amb diferents graus d'adhesió. Tots formen, però, un moviment que va des de l'autonomisme real -no pas el cafè per a tothom- fins al sobiranisme més absolut; i aquí hi podríem incloure molts independentistes que ho són de cor, però que per la seva prudència econòmica, social, familiar, de por..., no ho proclamen directament com els de Solidaritat.
El futur de Catalunya, com a nació diferenciada en el món, es podrà mesurar contemplant l'evolució del bloc de mentalitat i voluntat col·laboracionista amb Espanya i també la d’aquells que no tenen ni l’una ni l’altra. El que sí es constata és que Catalunya ha sobreviscut a la generació de la transició, i que ho ha fet amb força renovada i amb les idees molt més clares de les que tenia la gent afectada encara per la guerra del 36 i per la clandestinitat posterior.

Enric Cirici. - Cruïlla de Debat. Penya de l'Ateneu Barcelonès

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1240
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR