12 de Juliol de 2012

La Torre de Babel del pacte fiscal

Avui tindrem un nou acte de Panem et Circenses al qual porta Artur Mas abocant l'opinió pública catalana des que va entrar a governar. Avui tindrem una nova cimera (un nou mal ús del llenguatge a càrrec dels nacionalistes i els seus altaveus mediàtics per donar-li major pompositat a l'assumpte perquè una cimera és una altra cosa) pel Pacte Fiscal just el dia després de la considerada major retallada en l'estat del benestar de la història d'Espanya perpetrada pel govern de Mariano Rajoy. Els vaticino el mateix èxit que Holanda en la passada Eurocopa a aquesta "cimera" per molt que el Govern va movent els poderosos fils que maneja per ver veure que el poble català està amb ell (enquestes precuinades del CEO, mitjans de comunicació públics i concertats -subvencionats).

Confesso que després de moltíssims mesos dilluns passat em vaig dignar a veure tot el programa Àgora de TV3. Ho vaig fer perquè es va donar una "conjunció astral" podríem dir-li i va haver un debat plural, tan plural com que hi havia un diputat de cada partit polític amb representació al Parlament de Catalunya. Certament des que aquest programa el dirigeix Xavier Bosch, autèntic comissari polític del sobiranisme, parlar de la pluralitat d'Àgora és un oxímoron.

Bé, el debat em va deixar diverses coses clares:

Per part de Turull (CiU), el Pacte Fiscal és la panacea als mals de Catalunya i podriem elevar-lo a la categoria del món. És la vacuna total, la solució a la crisi econòmica. Em fa al nas, cosa fàcil perquè el tinc una mica gran, que Artur Mas en el seu "Pacte Fiscal World Tour" vol convèncer el món de les bondats d'aquest sistema que ens traurà a tots del pou en els que ens trobem. No ens enganyem, CiU utilitza el Pacte Fiscal com una autèntica cortina de fum dens que ha de tapar els casos de corrupció propis, els fracasos com Spanair, el desacatament de sentències judicials i especialment les retallades que s'ha vist obligat a fer per dos motius molt bàsics: la crisi econòmica mundial (no només de Catalunya per pertànyer a Espanya com volen vendre) i la herència enverinada del Tripartit.

Martínez-Sampere (PSC) a moments era del PSNC (Partit Socialista Nacional de Catalunya) i a moments semblava PSOE. Reflex de l'ambigüitat en què viu el PSC el qual ha caigut de ple en el parany de CiU. El parany es nota a estones quan es veuen obligats a fer seguidisme de les teories nacionalistes per por de quedar-se fora de la" Catalunya Oficial" que durant anys ha volgut representar CiU i això obviament te al seu electorat fora de si, desubicat.

Enric Millo (PP) va complir amb l'expedient a què ens té acostumada la PPvergència: fan com Pimpinela que discuteixen però després són germans.

Dolors Camats (ICV) em va sorprendre perquè va estar poc loquaç i ingènua. No va aprofitar l'ocasió com hauria d'esperar d'un partit com el seu per atacar la cortina de fum a la qual em vaig referir anteriorment.

Anna Simó (ERC) molt bel·ligerant com sol ser habitual en ella, va defensar la nova línia que el seu cap i company meu de promoció a l'Autònoma, Junqueras, ha traçat: Pacte del Tinell II però sense PSC i encara que no els ha esmentat s'intueix obviament que sense C's. A partir d'aquí la sal i pebre quotidiana dels republicans: espoli fiscal, dades econòmiques sesgades, Espanya ens roba des de la nit dels temps (la de vegades que va arribar a dir allò que l'espoli fiscal durava segles va fer que la Història es fiqués al llit aquella nit una mica adolorida de tantes puntades de peu).

Albert Rivera va ficar la claredat i va situar el debat on realment està: a la cortina de fum per tapar retallades, corrupció Cas Palau, Spanair ... i que aquest debat fins l'any que ve no toca quan es tindrà que debatre dintre de la LOFCA. Mentre, el que de debò passa, són brindis al sol i fer volar coloms.

Uriel Bertran tan poc previsible com ens té acostumats va tornar a tirar de playback amb la cançó de la hispanofòbia número 1 a la llista dels 40 Sobiranistes: "Espanya ens roba".Convidats de luxe fent els cors: Anna Simó i el nou diputat 63 de CiU (Laporta). El millor de la nit en el que semblava una "Party fiscal"  (terme que li vaig poder llegir al diputat de Ciutadans Jordi Cañas en Twitter aquella mateixa nit) on el sobiranisme podía anar dient tota la seva bateria d'improperis contra la resta d'Espanya, va ser quan Uriel va afirmar que gràcies a 15000 catalans, entre ells ell faltaria més, i 25000 bascos tots ells declarats insubmisos, van acabar amb el servei militar obligatori altre temps anomenat Mili. Riallades d'humor sinó fora per pesada i preocupant que resulta aquesta mania sobiranista de reescriure la història. Creguin-me que espero ja impacient el moment en què Uriel ens digui un dia que Eva era catalana, Adam basc i la serp de "Madrit". Temps al temps.

El diputat 63 hi va aprofitar les seves dots vocals per fer més cors,en aquest cas a Turull. No puc passar per alt una frase que li va deixar anar a Rivera i que si no fos perquè els que creiem en una Catalunya encaixada en un model federal amb la resta d'Espanya ens l'han dit tantes vegades alguns intransigents no hauria donat jo la major importància. I és que Rivera parlava que quan des d'una comunitat més rica surt diners per ajudar al desenvolupament d'altres regions de l'estat això se'n diu espoli fiscal però quan surt de Barcelona per desenvolupar Lleida llavors la definició que utilitzen els de l'espoli és cohesió territorial. Rivera va dir que per ell era tan important el ajudar a Lleida que a Terol i el diputat 63 de CiU no se li va acudir res més que dir-li a Rivera que s'anés a Terol en un to despectiu i molt poc democràtic. Vagi per endavant que els que no pensem com el sobiranisme vol que pensem no sobrem ni hem de marxar a cap costat.

En definitiva que vista l'avantsala de dilluns a la televisió pública catalana avui no espero gran cosa que una reedició de les negociacions de l'últim Estatut que tanta frustració va generar.

De debò que algú espera que un model com el que planteja Artur Mas, que no deixa de ser un eufemisme per reclamar el singular model de quota basca el qual no existeix en cap estat federal del món, tirarà endavant? Tirarà endavant després de les retallades de Rajoy d'ahir? Tirarà endavant quan precisament qui ho reclamen l'estan demanant com avantsala de la separació definitiva d'Espanya i criden la consigna als 4 vents? La víctima li donaria la destral al botxí si sap que amb ella li va a tallar el coll? Tirarà endavant quan uns demanen aprovar-lo però si entren altres ja no se sumen? però: l'Estatut de Maragall no era el millor model de finançament de la història? Enlloc de tant viatge pel món li ha dit Mas a Rajoy tot el que li ha de dir sobre el pacte fiscal?.

Jo sí crec en un model federal, un model com l'alemany. I és més crec que Catalunya hauria de liderar aquest model explicant a la resta de l'estat les bondats d'un bon sistema federal per a tots i no com alguns dirigents nostres fan avui dia, reclamant que tinguem els catalans autonomia i els altres no. L'ideal seria donar suport a totes les comunitats autònomes en l'exercici d'un model federal real amb unes competències clares de l'estat, de les autonomies i dels ajuntaments. Promovent una idea de caixa comuna que garanteixi els drets més bàsics que recull la nostra Constitució. Aquest paper de líder Catalunya ho hauria d'exercir i no volem copiar models a derogar i anacrònics com el basc. 

 Em pots seguir a twitter: @ang_guillen