e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

01 de Febrer de 2012

El PSC llangueix. La seva vida útil va tocant a la seva fi. L'últim congrés no ha servit per reanimar a un malalt que va perdre el nord fa molt de temps degut a un trastorn de personalitat dissociatiu. La seva desintegració és propera, qui sap si passades les properes eleccions autonòmiques de 2014. Jo, si hagués d' apostar el faria per aquesta data.

El per què de tot plegat?

Des de 1980 i fins pincipis d' aquest segle XXI, aquestes dues personalitats havien conviscut bé. La força del anomenat cinturó vermell barceloní actuava de bàlsam anestesiant davant les pretensions d' un PSC més catalanista, més federalista. Efectivament, les aclaparadores victòries dels anys 80 i 90 del segle passat a les Eleccions Generals dels socialistes a Catalunya topaven amb la frustració de perdre any rere any davant la CIU de Pujol. Fent un símil futbolístic qualificaria que a ulls de les classes dirigents del PSC-PSOE, les Eleccions Generals eren la Champions, les municipals la Lliga i les autonòmiques la Copa.

Per entendre aquest fenomen, hom pot anar a buscar com va néixer el PSC. El PSC neix de la fusió de tres forces socialistes a Catalunya durant l' època de la Transició, dos de caire catalanista i una que era la federació del PSOE a Catalunya amb molta força entre la classe treballadora de l'àrea Metropolitana de Barcelona i les seves segona i fins i tot tercera corona.

Un cop fusionats imaginin-se un equip de futbol que treu els titulars a les grans cites (Eleccions Generals i Municipals) i deixa a l'equip B, el comandat pels catalanistes, per partits menys importants (eleccions catalanes). Tots han de jugar però l'entrenador sap quan ha de jugar uns i altres. L'entrenador passa per ser algú de les agrupacions de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Així veiem que a totes les Eleccions Generals i fins les darreres, el PSC guanya a Catalunya. Però guanyava el PSC o guanyava l'equip A, els afins al PSOE? No tinc cap mena de dubte que aquest últim. Sols hi ha que analitzar on guanyaven els socialistes: el cinturó vermell abans citat.
A les municipals, les ciutats més poblades de Catalunya, com que coincideixen amb aquest cinturó van ser presa del PSC (Barcelona, Badalona, Cornellà, Terrassa, Hospitalet de Llobregat...)

Heus ací que arriben les autonòmiques i surt a jugar Raimon Obiols, avui dia encara abanderat de l' ala catalanista del PSC. Els resultats no podien ser més decebedors . Era incapaç de moure a l' electorat que un any o dos enrere havia fet guanyar eleccions al PSOE en la seva marca a Catalunya coneguda com PSC-PSOE. Tampoc Quim Nadal ho va poder aconseguir. Aquest electorat veia com gent externa, alienes al PSOE a Catalunya a aquests candidats. Els costava molt relacionar-los amb Felipe González el qual exercia una ascendència sobre el seu electorat com pocs líders ho han aconseguit a Espanya.

El canvi es produeix amb Maragall. Maragall gràcies al seu carisma guanyat per ser l'alcalde de la Barcelona olímpica, comença a despertar les simpaties dels votants socialistes que es quedaven a casa a les eleccions autonòmiques. El PSC guanya quasi 400000 (d'ells 300000 aproximadament a la circumscripció de Barcelona), supera el milió de vots a tota Catalunya a les eleccions de 1999 i mira de tu a tu a CIU per primer cop des de 1980. I tot arriba al seu climax al 2003 amb altre milió i escaig de vots i la consagració del Tripartit. El PSC havia fet el cim gràcies sobre tot als vots d' aquells que votaven PSOE a les generals i es quedaven a casa per les autonòmiques. Disculpin però no em puc cansar de repetir-lo.

I com tot el que puja ha de baixar va baixar. Maragall juntament amb els seus socis de govern, emprenen una deriva cada vegada mes catalanista, i fins i tot en certs punts semblava voler rivalitzar amb ERC per ser el partit sobiranista d' esquerres a Catalunya. Això, juntament a la suma de passar-se tres anys aguantant disbarats dels socis de govern i elaborant un Estatut que va desgastar molt a la població, provoquen la fugida de Maragall del PSC, Montilla el relleva com a President però torna als 700000 vots a tota Catalunya. Xifres molt properes al que varen aconseguir Obiols i Nadal. El cinturó vermell que havia anat a votar al 1999 i al 2003 es va sentir en certa manera traït pel missatge cada vegada més semblant al d' ERC que al del propi PSC. La consumació del segon Tripartit ja va ser demolidor. Afegeixen vostès la crisi del partit a nivell nacional espanyol i entendran que va provocar el desgavell que tots hem vist. I es que no ens podem enganyar: pel gruix més importants de votants, possibles o reals, socialistes de la circumscripció barcelonina, el PSC no és un partit diferent del PSOE, és el PSOE a Catalunya.

I és que el PSC no entén que el ser Mr Jekyll (quan és mes PSOE) li porta millors redits electorals. Però si s' imposa el seu altre jo (Mr Hyde) el fracàs està assegurat. Podria dir que mig milió de votants de la província de Barcelona del PSC son d' esqueres, socialdemòcrates, moderats de "centre", però no son catalanistes ni volen aventures sobiranistes sense comptar amb Espanya.

Aquesta tensió dintre del PSC a la qual setmana a setmana anem veient mostres, només pot curar-se amb la separació i disgregació del PSC. L'ala catalanista (25 % de vots als últim congrés) hauria de fundar el seu propi partit, disputar-li vots a ERC i la població catalana tindria una visió més neta de l' autèntic partit socialista català i catalanista. Per altre banda, d' aquesta mena de explosió estil Big Beng del socialisme català, hauria de sortir un nou partit socialista que fos l' imatge del PSOE a Catalunya també de manera, si més no, més nítida en forma d'un partit d' centre esquerra no nacionalista. Avui aquest espai l' està ocupant Ciutadans i a poc que es distreguin els socialistes, Ciutadans li anirà menjant terreny.
Aquesta separació no creguin vostès que li auguro bon camí: l'ala catalanista és minoritaria i no seria alternativa de govern al meu parer. L'ala més pro-PSOE tampoc ho tindrà fàcil. El descrèdit en el que està sumit aquest partit a tota Espanya li fa poc solvent.

Per acabar i un exemple que espero vegin els meus lectors com clarivident. Per posar noms: Castells o Tura no són compatibles en un mateix partit amb Corbacho o Chacón. 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
808
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR