11 d'Octubre de 2012

D' Espanya i catalans

Para leer una versión en castellano ves aquí

El dia 12, tot i que les previsions meteorològiques no són gens positives, sóc dels que assistirà a la Manifestació que s'ha convocat des de les xarxes socials amb el hashtag #12OctubreEnCataluña i que tindrà lloc a Plaça Catalunya de Barcelona just a les 12 del migdia. Allà hi seré, espero i desitjo, per reclamar el meu dret a sentir-me català i espanyol i no per això tenir un conflicte intern ni extern ni que ningú m'assenyali amb un dit acusador que es creu autoritzat a repartir carnets de catalanitat.

Per mi no és tan important el nombre d'assistents a la manifestació com el fet que per primera vegada, gent normal, la "Common people" que diria aquell grup britànic anomenat Pulp, gents totalment democràtiques que fins ara mai havien hagut de sortir al carrer per dir que el principi d'unanimitat, pel qual el nacionalisme i els seus altaveus mediàtics parlen de que Catalunya és un clam immensament independentista, no és cert. No és cert perquè som molts els que ens sentim catalans, volem i estimem Catalunya però també ens sentim espanyols i això, repeteixo, no és ni ha de ser un problema. Per tant, la novetat i el precedent és importantíssim. Només podríem trobar alguna cosa semblant en el temps quan la Selecció Espanyola de futbol va guanyar els dos Europeus però especialment quan guanyà el Mundial. En efecte, aquella manifestació d'alegria pels carrers de les principals ciutats catalanes on desenes de milers de persones van celebrar el gol històric d'Iniesta, va descol·locar fins i tot a molts nacionalistes que van creure impossible que després d'anys de insistent propaganda hagués tal multitud de catalans que se sentissin identificats també amb Espanya. Allò era futbol, futbol que mou passions. Ara és ben diferent, ara és una resposta al fet que Catalunya som tots: els nacionalistes i els que no ho som.

No és una manifestació per fer una comparació de força amb la independentista de la passada Diada. Qui marca això realment son les urnes. No es poden comparar perquè mentre una ha comptat amb la col·laboració inestimable del partit en el govern català, la televisió pública i els mitjans concertats durant mesos, així com el de la societat servil generosament subvencionada per aquests i altres efectes afins al nacionalisme català; aquesta manifestació del 12 d'octubre neix des de les xarxes socials, de gent anònima que diu prou, i muntada només fa 3 setmanes amb mitjans molt limitats però carregats d'il·lusió. Cert que ja han donat el seu suport partits com ara Ciutadans primer i el PP després, però haig de destacar el valor dels organitzadors a donar-li un sentit apolític, que sigui una veritable societat civil no subvencionada qui surti al carrer i parli. Gran valor.

Em temo que els nacionalistes no podran evitar fer comparacions i com a conseqüència els mateixos altaveus mediàtics als quals em referia anteriorment ja s'encarregaran de ridiculitzar el nombre d'assistents i si més no, buscar algun referent franquista, que d'haver-los, serà un cas aïllat però elevat per aquests mitjans a categoria de multitud. De res, ja aviso, servirà que els organitzadors hagin deixat ben clar que no hi caben símbols que vagin contra altres, símbols pre-constitucionals. Això no importarà, ja ho veuran. El veuran perquè això no ven als de la seva parròquia. No importa, va de sèrie. El que importa i recalco una vegada més el fet que per primera vegada (i això és significatiu ja que no són nostàlgics de l'antic règim dictatorial els que prendran Plaça de Catalunya el divendres 12), seran votants d'esquerres, dretes (si és que aquests anacronismes encara són útils en aquests temps), apolítics els que reclamaran allò que tota generalització és dolenta i que no tots els catalans som separatistes.

Com a "mèrit" del nacionalisme català i basc, sumat a 40 anys de recalcitrant nacionalisme espanyol en la figura de Franco, figura el haver aconseguit que a Catalunya sentir-se espanyol, defensar que et sents espanyol i no haver de renunciar a sentir-te català sigui mal vist i el pitjor de tot: que ho ocultis per por a sentir-te assenyalat, a sentir-te exogen a la "tribu". En efecte, l'apropiació dels símbols espanyols que es va fer durant el franquisme ha provocat durant els 37 anys després de la mort del dictador que qualsevol persona des de conviccions democràtiques que defensés el seu sentiment espanyol sigui titllat injustament amb el greu qualificatiu de fatxa. A Catalunya l'espanyol és fatxa i el independentista i nacionalista és la moda, la llibertat, la democràcia. I com que és la moda es auto-legitimen per exercir una certa i alhora falsa superioritat moral.

Doncs bé, ha arribat l'hora de dir prou perquè aquest arraconament, aquesta apropiació dels símbols que, com durant el franquisme, està exercint el nacionalisme català (els nacionalismes de qualsevol índole tenen tantes coses en comú), el voler ficar-nos a tots en el mateix sac. És hora de dir que em sento català i em sento espanyol, no sóc fatxa, res he de veure amb el franquisme, sóc un demòcrata, tan demòcrata com els que es van passejar cívicament per Barcelona amb l'estelada. 

Espero i desitjo que també sigui una manifestació pacífica i que els radicals de diversa índole que celebren "els seus actes" aquest mateix dia per Barcelona no perjudiquin aquesta reivindicació pacífica.

Segueix-me a Twitter: @ ang_guillen