20 de Febrer de 2013

Corruptela per saecula saeculorum?

Para leer una versión en castellano pulse aquí

Potser per la meva professió, per treballar amb ells, sempre he mantingut que hi ha molts trets comuns intrínsecs que no diferencien grecs, sicilians, napolitans, genovesos, marsellesos, catalans, valencians o andalusos uns d'altres per citar pobles d'origen romà. Sens dubte Joan Manel Serrat el va definir molt bé en aquells versos de Mediterráneo que deien:

Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
tengo alma de marinero.
qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo.

Efectivament, hi ha alguna cosa en la nostra cultura que "ha begut" de la Mediterrània la qual cosa pot donar per moments el pitjor de nosaltres i de vegades el millor i que al seu torn, com no pot ser d'altra manera, exerceix de denominador comú entre els diferents pobles esmentats en el primer paràgraf. La corrupció i la traïció com a eina política bé la coneixia Viriat, el primer gran afectat per la corrupció, diria jo, conegut a la Península Ibèrica. Viriat assassinat per Audax, Ditalcos i Minuros, els tres primers grans coneguts hispans per ser subornats. En conseqüència, els romans no només ens van deixar un dret i uns monuments entre altres fascinants coses com llegat. M'atreveixo a aventurar que des de llavors podríem resseguir fins als nostres dies la història comuna que tenim espanyols i portuguesos, és a dir, els que som hereus de la Hispània romana, pels rastres de les esquitxades d'escàndols i corrupcions diverses. Entestats com estan els sobiranistes catalans a separar, a manifestar que són diferents de tot el que quedi al nord dels Pirineus i més encara més enllà de l'Ebre, trobem en la corrupció política, com a la crisi del totxo o el model productiu trets tan comuns, trets que ens uneixen tant i no ens fan tan diferents a la resta d'Espanya, oi?. Jo recomano arribat a aquest punt el llibre escrit per un dels meus mestres universitaris del qual gran record guardo, el catedràtic d'Història Medieval per la UAB José Enrique Ruiz-Domènec i la seva "España, una nueva historia" (RBA 2009). Hi trobareu trets que ens uneixen, més del que podria semblar als "hispans" producte de la influència dels diferents pobles que ens han deixat llur herència.

Però obrint les mires una vegada més als pobles que habiten el Mare Nostrum i les seves semblances i paral·lelismes, si a Itàlia tenen la Cosa Nostra a Catalunya tenim la Casa Nostra. La Casa Nostra s'ha destapat amb inusitada virulència aquest 2013 la qual cosa no ens pot agafar d'imprevist. És una tragèdia que es ve mastegant fa anys. Una crònica d'una mort anunciada. En efecte, ja sembla no haver dia que un escàndol lligat a la corrupció al tràfic d'influències, prevaricació etc ... no salti a les pàgines de la premsa. Per fortuna, Cosa i Casa Nostra es diferencien perquè no s'ha produït delictes de sang en el cas de la segona lligats a les actituds mafioses. Tanmateix, correm el risc que com en el sud d'Itàlia de tan quotidiana la corrupció s'institucionalitzi (si és no ho està ja) i que la ciutadania, en un principi indignada, acabi assumint-la com una cosa pròpia amb el qual toca conviure. Seria un fracàs social però alhora seria el triomf de la partitocràcia. Un ròssec de segles on la corrupció ha viscut parasitada. Parafrasejant Ciceró: Quosque tàndem abutere, corruptela, patientia nostra? Dependrà de que els ciutadans no caiguem en el parany del victimisme nacionalista que ens vol vendre CNI com un grup d'espies que volen carregar-se el seu procés secessionista (desmuntant aquesta absurda teoria ha escrit un excel·lent article el meu apreciat Javier Montilla); dependrà que els ciutadans no ens creiem que la solució vindrà dels partits que han governat Espanya en els últims 30 anys, dependrà de que no ens empassem les corrents d'opinió manejades pels partitòcrates que tracten a les forces polítiques petites de "populistes"; dependrà que ningú vulgui tapar els escàndols sota cap bandera, dependrà de que els ciutadans espanyols ens donem l'oportunitat de realitzar el que molts reclamem com una segona transició que ens lliure de tota aquesta xacra. D'això dependrà bàsicament.

Mentre això arriba la nostra democràcia, com la nostra economia està a l' UVI ... però hi ha esperances de sortir-ne. Estic convençut tot i que la història sembli obstinada a no estar de la nostra part.

Segueix-me a Twitter: @ang_guillen