01 d'Abril de 2014

 Para leer la versión en castellano pulse aquí. 

No sóc sospitós de ser socialista per més que durant anys hagi estat simpatitzant galopant. El vaig ser just fins a la nit que José Montilla va dir que reeditaria el nefast Tripartit per alleujar el seu sonor fracàs electoral de 2006 . Aquell dia vaig dir: -"s'ha acabat"- i d'això ja va per 8 anys.

Però com a una ex-núvia a la qual vas estimar en el seu moment però amb la qual vas tallar relacions perquè la cosa divergia més que convergia, al cap dels anys te la mires amb altres ulls, de caràcter més paternalista si volen però lluny del que un dia va ser amor. És clar, t'ho mires i t'irrites si algú la tracta injustament per molt que la relació -com sostinc- no acabés bé. Així veig jo actualment el PSC i així veig jo tot el tema de les primàries d'aquest cap de setmana passat: que en certa manera s'està sent injust amb el PSC per part dels portaveus mediàtics afins als partits sobiranistes i la gent d'aquests mateixos partits.

Jo no vull entrar aquí a valorar si hi va haver tupinada a Ciutat Vella perquè això no em correspon a mi dirimir-ho. Per a tal fi en el PSC ha d'existir un comitè de garanties que vetlli per aclarir qualsevol tipus de frau. Ja s'ho faran. Jo en aquestes línies vull denunciar l'enorme cinisme que ha envoltat aquestes primàries socialistes i les lliçons que han volgut donar-li al PSC precisament aquells que són els seus rivals, aquells que durant anys ho van tenir com a principal oponent i aquells que avui pugnen per atreure els "díscols". Per tot això he arribat a quatre conclusions. Vegem-les.

Primera conclusió: derrota contundent, l'enèsima, del mal anomenat sector crític. Per més bombo que li donen els mitjans de la propaganda nacionalista elevant-los a categoria de majoria el cert és que les dades són demolidores: mai han guanyat un congrés ( Tura va perdre amb Navarro ), mai van guanyar unes primàries a l'Ajuntament de Barcelona ( Tura va perdre amb Hereu ), mai van guanyar les seves tesis en el que els socialistes catalans anomenen un Consell Nacional. En aquestes primàries els tres candidats " crítics" ocupen els tres últims llocs. Derrotes i derrotes per golejada...però, no obstant això, s'erigeixen en el veritable PSC potser perquè l'únic que han guanyat és una quota mediàtica que no es correspon amb el seu pes en el partit. Aquí els tenen els del sector "catalanista" pegant-se sonores patacades a les eleccions autonòmiques: des Raimon Obiols a Joaquim Nadal. Ni tan sols Maragall va poder governar sense les crosses d'ERC ICV-EUiA . El vaig explicar fa temps que els que guanyaven Eleccions Generals a Catalunya no eren els mateixos que després perdien davant Pujol i posteriorment davant Artur Mas .

Segona conclusió: cinisme delirant elevat a la màxima potència per dues vies. La primera: critiquen les primàries aquells partits que trien els seus líders a dit des dels seus propis "aparells". Però, amb quina autoritat moral gosen donar lliçons? Critiquen les primàries òbviament tota la seva tropa de seguidors amplificant-ho mitjançant els seus mitjans de comunicació amics. Segona via: l'ús de pakistanesos o altres col•lectius d'immigrants per part de la candidatura de Jaume Collboni . No analitzaré si em sembla correcte o no. No és el motiu central que m'ha portat a escriure aquestes línies. El que em sembla cínic i hipòcrita és que precisament els que més s'han escandalitzat hagin estat aquells que quan aquests mateixos immigrants són usats per a la causa independentista ens els pinten com a catalans plenament integrats. Ni tant ni tan poc. Aquí el que passa és que Àngel Colom i als seus s'han pensat que aquest col•lectiu és seu i que només ells, com a poble escollit que es creuen que són, poden utilitzar a aquestes persones per la seva causa. Només ells es creuen legitimats a aquest fi. El que deia: ni uns són tan bons ni els altres tan dolents . El que passa és que tant l'ús d'aquests col•lectius per part d'uns com el d'altres revesteix d'una artificialitat innecessària la causa que defensen.

Tercera conclusió : Relacionada en certa mesura amb l'anterior, va ser la nauseabunda falsa superioritat moral de la immensa majoria que dissabte van utilitzar el hashtag #pakisxcollboni on intentaven deslegitimar el suport del col•lectiu pakistanès a Collboni tractant-los com a ciutadans de segona. Patètic. Ciutadans de segona quan voten a Collboni; Nous Catalans quan surten a manifestar per "l'Estat propi". Quanta falsedat i quanta xenofòbia s'amagava sota aquell hashtag a Twitter on més d'un i una quedaren retratats.

Quarta i última conclusió que extrec: Que precisament els agitadors en les xarxes que des del bàndol sobiranista buscaven decantar els resultats del costat del candidat Martí -el més proper al " Procés "- hagin estat els que més bilis han llançat després del resultat dóna bona mostra del perquè de tot plegat. Doncs, no estava destinada, de cas, la seva campanya a interferir en el resultat d'aquestes eleccions en favor de la seva causa? Què porta a militants i simpatitzants de CiU i ERC a votar en unes primàries d'un partit que no és el seu? Vaja, a mi no em passa pel cap ni tan sols amb l'ànim de fer la punyeta a l'adversari. Ridiculíssim em sembla.

Jo, que sóc un acèrrim defensor dels processos de primàries, que sé el que és ser candidat en una d'elles, precisament penso que aquest model del PSC no és el que a mi personalment més em convenç i crec que els fets d'aquest passat cap de setmana m'han donat la raó. Aquest model obert a tota la població és donar-li les claus del corral a la guineu perquè et cuidi les gallines. En efecte, en el seu afany que té el nacionalisme per controlar-ho tot el PSC va deixar la porta oberta a que se li colessin a casa i se li fiqués a disputar l'alcaldia de Barcelona un candidat del sector "perd congressos" que, al meu parer, li hagués suposat una sagnia major encara a la que ja de per si se li suposa que tindrà el PSC a les Municipals d'aquí a un any. Però és que a més a més, aquest model de primàries gairebé "universal" (pels requisits necessaris per a participar-hi), dóna peu a les sospites, infundades o no (repeteixo no em correspon a mi pronunciar-me) ja que majoritàriament han votat persones que no són ni simpatitzants ni militants sumat a tot el soroll i enrenou que s'ha generat a la mesa electoral de Ciutat Vella.

En definitiva que tot aquest procés de primàries és francament millorable però sempre preferiré a qui arrisca amb un model obert a les seves bases que no al conservador que utilitza el obsolet model en el qual els candidats són triats per les executives i on la meritocràcia no compta, o sí, sempre que el mèrit sigui ser amic de qui mana i t'esculli a dit.

No obstant això, el PSC té un problema a Barcelona: l'escàs carisma i falta de coneixement entre la població dels candidats, cosa ja habitual per altra banda en els noms que sorgeixen de la seu del carrer Nicaragua.

Segueix-me a Twitter: @ang_guillen