e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

05 de Novembre de 2008

Els camps de treball del SIM (II)

Si bé tothom sabia que existien les txeques i on estaven, no passava el mateix amb els camps de treball. Llur desconeixença era absoluta. Només les autoritats sabien les brutalitats que allà es duien a terme. Ara bé, quants camps de treball van haver a Catalunya? En tota 6 que es distribuïren així:

Camp de treball nº 1, situat al Poble Espanyol de Montjuïch.

Camp de treball nº 2, situat a l'Hospitalet de l'Infant. Aquest tenia un camp accessori a Tivissa

Camp de treball nº 3, situat a Omells de Na Gaia.

Camp de treball nº 4, situat a Concabella.

Camp de treball nº 5, situat a Ogern.

Camp de treball nº 6, situat a Falset. Aquest tingué camps accessoris a Cabassers, Gratallops, la Figuera i Porrera.

De com es vivia en aquests camps tenim dos testimonis de primera mà. Els de Lluís Anglada Font i Mateu Mensión.

Lluís Anglada Font, era natural de Mataró, va estar tancat en la Presó Model de Barcelona, a la galeria número 3, anomenada dels condemnats. Allà va veure desaparèixer a Ferran Pascual Elías, que havia anat amb els seus germans Jordi i Josep Oriol a la caserna del Regiment de Cavalleria de Montesa la nit del 18 al 19 de juliol de 1936.

De la Presó Model fou traslladat a la presó de Mataró. Allí va conèixer a altres membres del requetè català com: Ricard Anglada, -el seu pare, Salvador Anglada Llongueras havia estat el fundador del Centro Carlista de Sants i Regidor ajudant de l'ajuntament de Barcelona, morint assassinat el 19 d'agost de 1936 a Casa Antúnez-; Josep Maria Rossell Calbó, que va estar a la caserna del Parc d'Artilleria de Sant Andreu; Joan Camps, forner de Sants; Ricard Civit Santvicente, que també va estar a la caserna de Montesa al costat dels seus germans Carles i Antoni; Josep Oriol Pascual Elías; Ricard Cavero Sallares, també va estar a la caserna de Montesa; i Joan Baptista Marlès Bacardit, -els seus pares eren els amos del Restaurant Ca Culleretes de Barcelona-.

En el mes d'abril o maig de 1938 va tornar novament a la Presó Model de Barcelona. En ella va estar únicament 15 dies. De Barcelona el van traslladar, amb altres companys, al camp de treball número 4, situat a Concabella.

En arribar al camp de treball número 4, segons Lluís Anglada Font, havien entre 800 i 1.000 presoners. En el moment de ser tancat el camp només quedaven uns 200 presoners. La gent moria per esgotament, desnutrició i malalties. Alguns presoners van morir com a conseqüència de les nafres que els provocava l'exposició al sol durant tantes hores. Com que estaven tan prims, les nafres acabaven amb la vida dels presos. L'alimentació era mínima: un tros de pa, un grapat de pèsols o llentilles i aigua. Treballaven, de sol a sol, cavant rases que després no van servir per res. Amb referència a l'aigua explica el procediment per a poder-se-la beure. Abans de tirar-la en el got, havien de posar un mocador sobre ell i abocar l'aigua damunt del mateix. En el moment de traspassar l'aigua el mocador, deixava sobre la superfície els cucs que havia a l'interior del recipient. D'aquesta manera l'aigua podia beure's en unes condicions, entre cometes, potables. Dormien en porxos, on les puces, literalment, els hi menjaven vius.

Del camp de treball número 4, els que varen sobreviure foren traslladats a Bellpuig. L'èxode no va acabar allà. Posteriorment els van dur a la Serra de Rialp. Allà van dormir, ja en plena retirada de l'exèrcit republicà, en el convent de Santa Cecília. Del convent a Manresa. Després a Sant Hilari Sacalm. Els seus carcellers no sabien que fer amb ells. Eren més una càrrega que altra cosa. De Sant Hilari a Santa Coloma de Farners. Aquella nit els hi van comunicar que els seus carcellers els havien abandonat. És de suposar que, al veure's acorralats per l'exèrcit nacional, segons Lluís Anglada, van córrer més ràpid que les rates per a poder salvar la vida. Era la nit del 2 al 3 de febrer de 1939. El pensament dels presos va ser salvi's qui pugui. Van fer diversos grups. Uns van decidir anar cap a Barcelona. Uns altres cap a la frontera. Uns altres van emprendre el camí per a poder creuar la línia nacional i, d'aquesta manera posar-se fora de perill.

Lluís Anglada Font aconseguí creuar la frontera. Es va dirigir a Saint Jean-de-Luz (França). El viatge no va ser molt més còmode que l'anterior. De Saint Jean-de-Luz els seus passos el van conduir a Sant Sebastià. Comenta que quan arribà escoltà parlar més català que a Barcelona. De Sant Sebastià a Burgos i allà fou quintat per a anar a Melilla. No van tenir en compte els seus anys de servei en el front. Les noves lleis imposades per l'exèrcit nacional eren aquestes i, a Melilla faltava gent.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1986
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR