e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

24 de Setembre de 2008

El bisbe Irurita (II)

El Bisbe Irurita, abans de la guerra, col·laborà directament amb els dirigents carlistes catalans, essent partidari de Don Alfons Carles de Borbó, de la Regència, i de les idees d'aquest partit polític. Aquesta afinitat queda perfectament reflectida en la carta que Llorenç Maria Alier li va escriure a Manuel Fal Conde, en la que Irurita es mostrava conforme amb la creació de la Regència en la figura de Don Xavier de Borbó-Parma. Escriu Alier:

«El seu pensament pot sintetitzar-se en els següents termes (es refereix al pensament d'Irurita). Seria un cas de greu responsabilitat per als directors de la Comunió Tradicionalista ometre un xic del que tendeixi a assegurar el manteniment i subsistència de la mateixa en tota la seva integritat i puresa, perquè és l'únic partit sa capaç d'enfrontar-se amb el liberalisme, que és enemic de Déu, d'Espanya i de totes les nacions, sense que sigui admissible la doctrina que poden coexistir diferents partits igualment acceptables.

«Per a aquesta continuïtat, és de tota essencialitat la unitat, que ha de tenir la seva arrel en la Suprema Autoritat, el Rei o qui faci les seves vegades, que no cap substituir per Consells o Juntes per molt caracteritzats que siguin els seus components. L'Església podrà subsistir amb el Papa i cinc bisbes, mentre que amb cinc mil Bisbes sense Papa no aniria a la confusió, sinó al caos. Semblant succeiria a la nostra Comunió. S'imposa, doncs, proveir al manteniment d'aquesta unitat.

«Donades les circumstàncies que concorren en el nostre cas, la dignitat del Regent, recau en un Príncep certament identificat amb el nostre Ideari i adornat de les qualitats convenients, sembla la solució més acceptable per a aconseguir el manteniment de la unitat i evitar la dispersió o divisió dels nostres correligionaris en el moment que quedessin orfes de suprema Autoritat ».

Un testimoni, en primera persona, sobre el caràcter i la manera d'ésser del Bisbe Irurita, ens l'ofereix Trinitat Mariner:

«Cap al mes de maig de 1936 el Sr. Bisbe, amb el seu secretari i familiar D. Marcos Goñi, visità el meu estimat Col·legi d'Escolàpies de San Martí de Provençals, al carrer Joan de Peguera de Barcelona. Anava jo a complir 17 anys i era el darrer curs que passaria en el col·legi. Les religioses em van encarregar un discurset de salutació cap al Prelat. El Senyor Bisbe ens parlà paternalment i amb molt afecte. En acabar, el seu secretari repartí unes bossetes de caramels a les nenes. Van sobrar dues o tres i, com si encara ho estigués veient, somrient, les agità a la seva mà i va dir: ‘Aquestes per a la del discurs. On està la del discurs?'. Jo, ruboritzada, no m'atrevia a moure'm del meu lloc, fins que una religiosa, la Mare Esperança Aríztegui, navarresa i que coneixia a Don Marcos, em va empènyer suaument i vaig anar a per les bossetes».

La causa de beatificació o declaració de martiri fou publicada al Butlletí Oficial del Bisbat de Barcelona el 13 de març de 1959. El corresponent edicte diu que, a instàncies de Pare Josep Sanabre i del llicenciat Doctor Quirze Estop, es nomenà sotspostulador al Doctor Manel Bonet Moixí, auditor de Rota. En aquell mateix edicte s'ordenà el procés de beatificació del Pare Gaietà Clauselles Ballvé, de Sabadell; del Pare Josep Guardiet Pujol, de Rubí; del Pare Josep Samsó Elías, de Mataró; i dels altres gairebé mil sacerdots que consten a l'altar dels Màrtirs de la Catedral de Barcelona. El tribunal encarregat de demanar la declaració de martiri estava format pel doctor Narcís Jubany, bisbe auxiliar, que era jutge delegat; el doctor Joan Sierra Puig era jutge auxiliar; el doctor Ernest Ros Laconte era notari; i el Doctor Josep Burés Orilla era notari adjunt. El procés quedà obert, però malauradament la situació global del país va fer inviable que es treballés tot ho ràpid que hom hagués desitjat i quedà estancat i oblidat. Prova d'aquestes paraules es l'escrit que publicà el Pare Josep Ricart Torrens, el 30 de novembre de 1976, a ‘Església Món', amb motiu del centenari del naixement del Doctor Irurita:

«El poble de Larrainzar, Navarra tota, la seva Diputació foral, València, Lleida i Barcelona, amb les seves respectives iniciatives, haurien de contribuir a l'estudi de la personalitat del doctor Irurita, el seu estil pastoral, el seu zel missioner i, sobretot, donar suport la causa de la seva beatificació, perquè no quedi minada per misèries polítiques allà on estiguin».

El director de ‘El Pensamiento Navarro', Francisco López Sans publicà un article titulat ‘Cómo y cuándo murió el Obispo de Barcelona'. D'ell extraiem el següent fragment:

«S'ha vingut especulant, i encara sembla que hi ha algú obstinat a continuar alimentant la inexactitud -però ja amb caràcter de maniobra- sostenint que el doctor Irurita no morí quan s'ha dit i que tampoc van ser els seus assassins aquells a qui se'ls ha atribuït el crim. Que morí després de la presa de Barcelona i que, és clar, els autors de la seva mort van ser altres que van voler venjar-se de les seves idees polítiques... Aquesta basta invenció, aquest engany s'ha llançat per aquí amb maldat o perversa intenció. El doctor Irurita era un Prelat admirable i les seves idees polítiques, encara que no les exterioritzés, eren les carlistes, les de la seva terra navarresa. En una peregrinació de magisteri a Roma, en els darrers temps de la Monarquia, va ser presidint-la aquell prelat de grata memòria, que havia estat mestre abans de lliurar-se al servei del Senyor. En tornar, la peregrinació es va detenir diverses hores a Niça i alguns mestres navarresos van aprofitar l'ocasió per a saludar a Don Jaume de Borbó, que en aquella època romania a la seva residència de la citada i mediterrània ciutat francesa. Quan, satisfets de llur visita a l'il·lustra desterrat, van arribar abans de posar-se en marxar  l'expedició, el doctor Irurita, que ho pressentí tot, els hi va dir: Què us sembla que no se on heu estat? Jo també, amb molt de gust hagués anat, però això... I es mirava als seus hàbits, que en aquella ocasió era l'impediment per a satisfer una inclinació sentimental del cor. Això perquè ara no es puguin dir ximpleries ni falsedats».

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1695
1
Comentaris afegits 
joan (vilassar de mar) 24-09-2008 - 11:57
Interessant sèrie d'articles, però caldria exposar també el testimoni de persones creïbles que asseguren haver-lo vist després de la guerra, o les investigacions d'algú tan documentat i seriós com el pare Raguer. Per què tot aquest misteri?
TORNAR