e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

08 de Gener de 2009

Després de la publicació de ‘Els nens de l’exili’ (Editorial Columna) he rebut el següent testimoni d’Anselm Cartanyà Comas que a continuació paso a detallar pel seu valor històric. «La colònia de Soler-Botey estava situada en un gran edifici sobre el poble de Santa Eulàlia de Riuprimer, comarca d'Osona, que havia estat requisat als seus propietaris, marquesos de Santa Isabel, i convertit en una residència per a nens refugiats. Els nens que residíem érem refugiats procedents d’hospicis de Madrid, d'Astúries, d'Euskadi i alguns catalans que tenien problemes familiars. El meu germà i jo feia poc que érem orfes de mare per segona vegada. «La colònia la dirigiria el Sr. Gaspar, que era coix i calçava una sabata ortopèdica. La seva dona, Srta.. Mas i la seva filla Srta.. Montserrat. Havien estat mestres del Grup Escolar Lluís Vives i després de la guerra, l’any 1939, els van desterrar a un poble de la província de Lleó, on la Srta. Montserrat es va casar amb algú. Quan ens van evacuar a França ens va acompanyar la Srta. Montserrat, que va estar amb nosaltres fins que varem tornar a Espanya. «Dies abans d’exiliar-nos ens havien ensinistrat a doblegar la flassada del llit a manera de bandolera. El cordill per a lligar-la la teníem penjada als peus del llit. Quan varem marxar ens van fer vestir amb diverses peces de roba, una sobre l’altra, i ens van fer deixar els objectes personals que teníem: col•leccions de segells i de minerals, revistes infantils, etc. «Sortim de Soler-Botey en dos autocars direcció a Perpinyà. A mig camí ens van donar un panet amb botifarra i, a l’estació de tren, unes noies de la Creu Roja, tasses de brou. Al passar pels carrers de Perpinyà tots els nois de l’autocar varem fer molts crits de sorpresa i admiració al veure els carrers tan il•luminats i els aparadors de les botigues tan plens d’articles. «Varem anar amb tren a París. Allà ens van dur d’estació en estació en un autocar de la policia. En aquest trajecte varem veure la punta de dalt de tot de la torre Effiel. «Quan varem arribar al Chateau d’Ambrines (prop d’Arràs) ens van allotjar en una casa gran, envoltada per un gran parc que era propietat d’una societat de caçadors que l’havia cedit per a allotjar als refugiats espanyols. Allà ja estaven instal•lades altres famílies espanyoles. Dormíem en lliteres múltiples superposades. El menjar el feia, en una gran olla, el senyor que es cuidava, monsieur Lapin. «Els pares dels nois catalans de la colònia s’havien organitzat i després d’uns mesos sense saber on estàvem ens van localitzar a través de la Creu Roja i van gestionar el nostre retorn. «Feien torns de guàrdia, a l’estació del Nord, per saber immediatament el moment de la nostra arribada abans que sortís publicat al diari. Ens va acompanyar fins a Fuenterrabia la Srta. Montserrat. «Allà quedem en mans de les noies de l'Auxili Social i seríem sotmesos, durant més d’un mes, a un adoctrinament ‘nacional-catòlic’. Ens feien resar i cantar el ‘Cara el Sol’ abans de cada apat. En aquest lloc coincidim nens desemparats, com nosaltres, procedents de col•lectivitats assistencials i nens que havien estat acollits per famílies franceses, que els retornaven a Espanya amb el cotxe i el xofer de la família. No he tingut mai notícies dels nois que es van quedar al Chateau d’Ambrines. «Sobre les meves impressions, en el moment de la meva marxa a l’exili, m’és difícil de concretar-les. Possiblement, en aquell moment no sabia que anava, ni que consistia exactament, un exili. Érem uns nens de menys de deu anys, bastant picats per la vida, però amb poca capacitat per a analitzar els nostres sentiments». Els germans Anselm i Àngel Cartanyà eren orfes, per segona vegada, de mare. Malgrat estar a Soler-Botey no van perdre contacte amb la família. El 2 de gener de 1939 li escrivia la següent carta a la seva tieta: «Benvolguda tieta Pilar: M’he alegrat molt al rebre la seva carta. Moltes gràcies pels segells que m’ha enviat. Ja tinc 555. Ja varem fer la festa i ens van donar un menjar extraordinari. «Aquí dalt fa molt fred. Els Pirineus estan nevats i la punta del Montseny. El dissabte passat varem anar a Vic. Un noi que es diu Ynglada i jo varem anar a buscar aigua oxigenada i una destral que uns dies abans uns altres ens havien portat perquè l’arregléssim. Pugem en el carro d’un camperol veí. «Nosaltres també celebrem el Nadal. Ens van donar per a menjar escudella barrejada, de segon plat verdura amb naps, de tercer carn de cabrit i de postres dues prunes seques, un tros de torró d’ametlla que va fer Dª Paquita i una galeta de vainilla que la vigília de Nadal ens havien portat els anglesos. «Amb les galetes també van portar blocs per a escriure cartes, llapis, regles, claus, cartolines, paper assecant i una pilota de reglament. «Doni’ls molts petons als avis i a Paquito i una abraçada del seu nen. Anselm». Aquesta carta ens ofereix alguns interrogants. Si tenien pare, tia i avis, per què van ser enviats a l’exili? Anselm Cartanyà ens respon a aquest dubte en afirmar: «La meva tia Pilar, germana de la meva mare, i els meus avis materns eren persones molt religioses, de dretes, de parla castellana, amb les quals, al meu germà i a mi, el meu pare sempre ens va fer tenir relació, perquè eren els nostres familiars, però ell no va tenir una relació fraternal. Per altra banda, el meu pare feia poc temps que havia enviduat per segona vegada. «El meu pare va ser mobilitzat i, com que era ferroviari, passava molts dies fora de casa perquè feien el manteniment i la reparació dels desperfectes que ocasionaven els bombardejos. El meu pare tenia molt bones relacions amb els mestres del Grup Escolar Lluís Vives, tres dels quals van ser destinats a la Colònia Soler-Botey -el Sr. Gaspar, la seva esposa Sra. Mas i la seva filla Srta. Montserrat-. Suposo que totes aquestes circumstàncies van influir en la decisió del meu pare de dur-nos a la Colònia Soler-Botey». Quan van tornar a casa? El 9 d’agost de 1939 ‘La Vanguardia’ publicava aquesta nota: «Continuando la labor llevada a cabo por la Delegación Extraordinaria que en nombre del Caudillo, viene ocupándose de devolver a España los niños que se llevaron los rojos, ha llegado hoya nuestra capital, procedente del extranjero, una nueva expedición compuesta por los niños siguientes: Anselmo y Ángel Cartañá Comas, Antonio e Isabel Anglaña Paría, Angelina y María Alagarda Eriberri, María Teresa y Juan Nolla Panadón, Arturo y Vicente Llepart Rodríguez, Antonia y Demetrio Roca Val, Maria Rosa y Aurora Cutillar Clos, Montserrat, José y Antonio Lucas Sanmartín, Antonio y María Serós Rosell, Alicia, Alberta y Crlos Cunillera Ruiz, Francisca Marcos Sabater, Frncisca Fuster Beniges, Ernesto Carretero Saldich, Juan Roura Fina, José Ruiz Gavilán, Ana García, Paquita y Camilo Juvé Closas, Dolores Alcolea Marqués, Antonia, José y Juan Mordal Sallent, Fernando Solau Brú, Dolores Llores Iglesias, Laura Egea Lloret, Teresa Cufiari Pedra, Juan Arnaez Turdó, Maria del Carmen y Asunción Corch Santier, Dolores Alcolsa Marqués, Antonia, Montserrat y Mercedes Fabregat Faure, Antonio, Emilio y José Trallera Monclós, José y Eladio Alsina Martín, Irene y Alfonso González Vela, Ramón Garerta Plantada, Maria Bañeras Torras, Irene Rodríguez Castro, Francisca y María Solsona Climent, Antonio Sacanell Doaraz, Julia y Ana Fernández Tur y Juan Reichac Lleonart. Se ruega a los padres y familiares de esto niños, pasen de nueve a una y de cuatro a seis por las oficinas de la Junta Provincial de Protección de Menores y Tribunal Tutelar de Menores, Paseo de Gracia, 61, para mediante la formalidades legales de costumbre hacerse cargo de los niños».

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2511
3
Comentaris afegits 
Javier Soler (Sant Quirze del Valles) 29-10-2009 - 08:57
El tema está en que mi madre junto con sus hermanos, por allí los años 1.939, una vez acabada la guerra civil, esta casa era utilizada como casa de acogida para niños, en la que estuvieron refugiados gran parte de mi familia, hoy algunas ya desaparecidas desgraciadamente y otras como mi madre y dos tíos míos, gracias a Dios en vida todavía. y llevan varios meses intentado poder ir a visitar la citada casa, eso sí con el pertinente permiso de los propietarios. Es por este motivo por el que les pido su ayuda, por si, por favor tienen alguna información al respecto, o algún teléfono, email, etc. para poderme poner en contacto con ellos, o bien tienen manera de hacerles llegar este correo Mi nombre es Javier Soler Martínez Telf. 626 51.47.45javi.soler@telefonica.net Esperando y deseando puedan ayudarme, les doy las gracias anticipadamente
Albert Mola Romero (Barcelona) 26-12-2013 - 20:24
Si es vol (250 caràcters no és suficient), puc posar el testimoni complert de la meva àvia, la qual va estar refugiada dels 9 als 11 anys al castell d'Ambrines fins que la Creu Roja Internacional la va localitzar i retornar als seus pares.
Albert Mola Romero (Barcelona) 26-12-2013 - 20:20
La meva àvia es diu Francisca Fuster Vinaixa, i és una de les nenes que mencionava La Vanguardia el 9 d'agost de 1939 sota el títol "Más niños repatriados". Agrairia molt si algú em pogués proporcionar més informació sobre el "Chateau d Ambrines".Gràcies
TORNAR