e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

26 d'Abril de 2009

La normalització empresarial es va iniciar per decret. No va haver cap tipus de problema. Les ganes de treballar va ser una constant durant aquell any. D’una banda, els empresaris desitjaven reactivar llurs empreses per a estabilitzar una precària economia, molt minvada com a conseqüència de la guerra i, per un altra banda, els treballadors necessitaven guanyar diners per a mantenir a les seves famílies. La consigna d’aquest any va ser: produir, produir, i produir.

Per decret de 3 de maig de 1938, l’organisme que va intervenir perquè la indústria tornés a la normalitat va ser la Comissió d'Incorporació Industrial i Mercantil número 2. El president d’aquesta comissió era el comte del Montseny que també era el president de la Diputació provincial. El 15 de setembre de 1939 va ser cessat i substituït per Santiago Gotor Aisa. La Comissió tenia 17 vocals, tots ells representants d’organismes oficials i de les següents empreses: L’Espanya Industrial, la Transatlàntica, Magatzems El Siglo, Tramvies de Barcelona, Indústries Rivière, Casa Vidal-Ribas i Transportis Aixelà. La missió de la Comissió era elaborar estadístiques de les destrosses, atur forçós i manca de matèries primeres i mitjans de transport. També es va ocupar de la incorporació. Això és, la recuperació de les empreses pels seus legítims propietaris. Un altra missió va ser controlar el desgrupament de les empreses col·lectivitzades i el repartiment dels béns d’aquestes empreses entre els que van demostrar ser els seus legítims propietaris.

Una vegada recuperades les empreses, els empresaris van haver de sol·licitar una nova llicència municipal. Les que tenien un capital social superior als 5 milions de pessetes, tenien l’obligació de demanar permís, al govern central, per a nomenar als directors, gerents i consellers. Malgrat tot això, les indústries estaven gairebé paralitzades per manca de matèries primes.

No es podia importar cotó. La solució va arribar en el mes d’agost de 1939. El govern central va aconseguir que nou bancs nord-americans atorguessin un crèdit de 13.750.000 dòlars a diverses empreses d’exportació. Amb aquests diners es van comprar 250.000 bales de cotó que van ser venudes a les empreses tèxtils. El crèdit va ser garantit pels principals bancs espanyols. Almenys, amb aquesta compra, el darrer trimestre de l’any va ser productiu per a la indústria tèxtil. L’alegria va durar poc temps.

L’obertura dels bancs es va produir el mateix dia que va acabar la guerra. No era una tasca fàcil. Fins a aquest moment havia operat amb bitllets de la República. Amb l’arribada de les tropes nacionals, tot aquests diners eren il·legals. Per això les entitats bancàries van tancar el dia 27 de gener, però el 28, amb la llista de bitllets il·legals van tornar a obrir les portes. Els bitllets il·legals es van poder canviar en el Banc d'Espanya per altres legals. Aquest bescanvi es va produir els dies 28, 29 i 30 de gener. Es va decretar que, per persona, només es podien canviar 100 pessetes. A partir d’aquest dia el bescanvi va passar d’urgent a normal i, amb això, la limitació es va suprimir. Els bitllets que es van canviar eren aquells que es van emetre abans del 18 de juliol de 1936. Els emesos amb posterioritat, encara que existia l’obligació de lliurar-los al Banc d'Espanya, no eren canviats per nous. No tenien valor per al govern de Franco i, per tant, tots els diners estalviats va tenir valor zero. Això va suposar que moltes famílies es quedessin a la misèria.

Donades les circumstàncies, el Banc d'Espanya no va poder recaptar cap moneda de 1 duro, 2 pessetes, 1 pesseta i 2 reals. Per què? Eren de plata. Al no tenir valor els bitllets republicans, la gent es va aferrar a aquestes monedes per a poder subsistir. Només tenien el valor de la plata però, en aquells moments d’escassesa, qualsevol ingrés servia per a menjar.

Un problema que es va agreujar durant l’any 1939 va ser la manca de canvi. Per això les botigues van fer el mateix que durant la guerra. Això és, confeccionar paper moneda de cartró. Malgrat les sancions administratives, aquesta pràctica va ser norma habitual durant aquest any doncs, o es feia així, o a la gent no se li podia tornar el canvi.

No tots van viure una situació tan crítica. Els que pitjor ho van passar foren aquells que s’havien quedat aquí. Aquells que havien passat la guerra en zona nacional, van tornar amb diners vàlids i gràcies a això van poder fer interessants negocis. Els que es van quedar aquí necessitaven diners líquids, doncs el que tenien no servien. La solució era malvendre les propietats que posseïen a aquestes persones que van especular amb la misèria dels altres. A Barcelona, l’any 1939, es van vendre finques per un valor que anava des de les 50.000 a les 300.000 pessetes.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1193
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR