03 d'Abril de 2009

1939: pau, misèria, canvi polític (V)

Els mitjans de transport es van començar a normalitzar una vegada finalitzada la guerra. La veritat és que, durant la guerra civil, havien funcionat amb certa normalitat. Ara canviaven d’amo i es van haver de reparar les destrosses.

El transport per tren va tenir grans problemes per a restablir la normalitat. Les causes eren la destrucció de les vies fèrries, com a conseqüència dels bombardejos; i la destrucció de ponts durant la retirada de l’exèrcit republicà. Les estacions no estaven molt millor.

Durant el mes de febrer es va treballar per restablir la circulació ferroviària. Per exemple, per a anar de Barcelona a Saragossa, el passatger havia d’agafar un autobús fins a Lleida i d’allà el tren fins a Saragossa. En total el viatge durava 19 hores, si no havia cap problema. En el mes de febrer es van restablir les línies de Barcelona a: Mataró, Granollers, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Reus.

A Barcelona el mitjà de transport més utilitzat era el metro. A aquest s’unia el tramvia. Els autobusos gairebé no van funcionar l’any 1939 perquè no havia gasolina. Els altres dos, al ser elèctrics, van funcionar amb una certa normalitat, malgrat les restriccions.

Pel que fa al metro, l’any 1939, només havia dues línies: el Gran Metro i la Transversal. Les estacions van servir, durant la guerra, com a refugis. També en el mes de febrer es posà en marxa el anomenat tren de Sarrià que arribava a Sabadell i Terrassa.

El viatge amb tramvia era una aventura. Eren petits, molt deteriorats i, en alguns trams, el número de passatgers desbordava la seva capacitat. Molts viatgers feien el trajecte literalment penjats a l’exterior. Això es va produir perquè, malgrat tornar a funcionar el servei, hi havia carència de tramvies. Això provocava que, davant la manca, els que circulaven quedessin desbordats pels viatgers. El perill d’accident era elevat. Per això, en el mes de març de 1939, l’ajuntament va prohibir l’amoltonament de gent a les plataformes i als estreps. La població barcelonina va fer cas omís a l’advertiment. Altre problema era cobrar el bitllet. Es feia impossible. Així doncs, durant els primers mesos de 1939 ningú pagava. El preu del bitllet variava segons el trajecte, i anava dels 10 cèntims a 1 real.

Quan les tropes nacionals van entrar a Barcelona no van trobar cap autobús. Tots havien estat utilitzats per la retirada. Només hi havia 10 operatius de dos pisos. Després de transformar-los, perquè poguessin circular amb electricitat, es van convertir en troleibusos. La única línia que va funcionar l’any 1939 era la que anava des de les Casernes de Sant Andreu al mercat de Sant Antoni.

El servei de taxis va començar a prestar servei en el mes de març de 1939. Hi havien molts pocs taxis disponibles i aquests eren utilitzats per a serveis oficials.

No va existir gairebé circulació de cotxes privats. Els que no van ser requisats per l’exèrcit republicà estaven fets malbé. Davant la manca de recanvis, l’arranjament es va fer molt lent.

Un altre mitjà de transport privat era l’art rodat, això és, un carro tirat per animals. Aquest també va ser precari per la manca de bèsties de tir.

Les carreteres no estaven molt millor. La retirada de les tropes republicanes va suposar la destrucció de molts ponts. Es van comptabilitzar 364 ponts destruïts, a més cal afegir els del ferrocarril. El Servei Militar de Ponts i Camins es va encarregar de reconstruir-los provisionalment. En definitiva, retornar a la normalitat les vies de comunicació terrestre.

La Sanitat catalana, durant la guerra, va passar a dependre de la Generalitat. Pel que fa a les clíniques privades, moltes d’elles havien tancat poc després del 18 de juliol. Amb el final de la guerra les coses van tornar a abans del 18 de juliol de 1936. Això és, les monges van reprendre les seves funcions en els centres hospitalaris, els propietaris van recuperar les seves clíniques i, com era de suposar, els metges que havien treballat en aquests centres van ser depurats.

No es coneixia la Seguretat Social, que va ser creada en la dècada dels quaranta. La màxima preocupació de les autoritats eren les malalties infeccioses, derivades de la guerra. Es van fer campanyes de vacunació contra el tifus i la verola. Es va desinfectar les peces de vestir que eren un focus de malalties. Les dues grans malalties d’aquell any van ser: la tuberculosi i la sarna. Pel que fa a la primera, aquell any va ocasionar 2.000 morts.

Es van organitzar col·lectes promogudes per l'Església i l'Auxili Social. Els particulars també van donar donatius, amb la doble missió d’ajudar i donar fe pública del seu suport al Règim. A part dels anteriorment citats, també van organitzar recol·lectes el govern civil, els ajuntament, i la Diputació. La Creu Roja va celebrar, en el mes de juny, el Dia de la Bandereta. Hospitals, com el Clínic subsistien més gràcies a la beneficència que per l’aportació de l'Estat. Per això, al llarg de l’any 1939 es van fer gal·les benèfiques, destinades al Clínic, en el Liceu, a l'Hotel Ritz i al Palau de la Música.