e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

15 de Març de 2009

"La guerra no s'ha guanyat per a deixar enriquir il·legítimament a uns pocs". Aquesta va ser una de les proclames del Govern de Franco per a frenar el estraperlo que, l'any 1939, era el pa nostre de cada dia. Durant els primers quinze dies després d'acabar la guerra l'abundància de comestibles era tal que ningú va passar fam. Després les reserves van començar a esgotar-se i es va tornar a una situació semblant als darrers mesos de la guerra. Aquesta abundància era deguda al següent: a l'arribada de donatius d'altres zones d'Espanya; a la que va portar el Servei d'Assistència a les Poblacions Alliberades; i als dipòsits de proveïments que tenien el govern de la República, la Generalitat i el govern d'Euskadi instal·lats a Barcelona. Els donatius van arribar de Palència, Burgos, Terol, Saragossa, Navarra, Biscaia, Guipúscoa, Galícia, Lleó, Sevilla, Còrdova i Huelva.

L'arribada de nous comestibles i el racionament va fer que molts se les enginyessin per a aconseguir productes de primera necessitat, emmagatzemar-los i vendre'ls a preus molt més elevats. Feta la llei, feta la trampa. Així ha estat sempre. Les necessitats d'una població fa que alguns, pocs, se les enginyin per a guanyar diners de la desgràcia dels altres. Per això el règim va posar fil a l'agulla per a minimitzar el estraperlo.

En el mes d'octubre la situació del estraperlo era asfixiant pel govern central. Així doncs, es van començar a prendre mesures. Les sancions no es van fer espera. El Butlletí Oficial de l'Estat, de 3 de novembre de 1939, va publicar les que s'aplicarien per furt de mercaderies, retenció de productes fabricats i preus abusius. Aquestes sancions establien que si l'acaparament es realitzava amb ànim de pertorbar el normal desenvolupament de l'economia nacional, la pena personal serà de reclusió major a mort i una multa pel valor dels gèneres acaparats.

La Vanguardia, al llarg de 1939, va publicar que s'havien detingut 170 persones i que d'elles, a 120 se'ls havien imposat multes. En total es van recaptar 310.875 pessetes. Malgrat totes aquestes mesures repressores, difícilment podien acabar amb el estraperlo. El motiu és senzill. No havia constància de qui ho feia i, per tant, no es podia sancionar a un desconegut. La fi del estraperlo va arribar quan el proveïment de comestibles es va normalitzar i, així, ja ningú va poder especular amb el menjar dels altres.

La primera tasca que van tenir els propietaris, al tornar a les seves llars, va ser recuperar els immobles que els hi havien estat confiscats. Normalment aquests no estaven en condicions per a ser habitats. Havien sofert grans desperfectes. Això si tenia sort, perquè molts es van trobar els immobles en ruïnes, com a conseqüència dels bombardejos. Amb la qual cosa van haver de treure tots els enderrocs. Era una tasca molt complicada doncs, els mitjans de transport eren escassos. Es va decidir treure els enderrocs al carrer. Això va suposar que s'amuntonés, oferint un paisatge molt més demolidor del que en realitat era.

Per a poder reparar les cases, la Càmera de la Propietat Urbana va oferir crèdits en modestes quantitats. Les reparacions de les cases particulars van estar controlades per la Delegació Provincial de Serveis de Regions Devastades i Representació, que depenia de la Diputació de Barcelona. El 9 de setembre de 1939 es va aprovar una llei per la que s'obligava als propietaris ha fer les reparacions necessàries als immobles en un terme màxim de tres anys. Aquesta llei prometia indemnitzacions i beneficis fiscals als propietaris que comencessin a reparar-los abans de tres mesos. La manca de materials per a la construcció va fer impossible posar en pràctica la llei.

A aquestes dificultats es van afegir d'altres. No tots els immobles estaven buits. Les persones que els habitaven era perquè no tenien un altre lloc on viure. Molts d'ells van perdre les seves llars durant els bombardejos i s'havien refugiat en aquests habitatges buits per a no viure al carrer. No tots els propietaris van actuar de la mateixa manera. Ara bé, molts ciutadans es van trobar, de la nit al dia, vivint al carrer.

Els propietaris que no van desnonar als nous inquilins, els hi van reclamar el lloguer des del 19 de juliol de 1936. Era quelcom desmesurat. Per això en el mes de juny de 1939 es va aprovar una llei reglamentant el sistema de lloguers, per la qual només es podia exigir als nous inquilins el lloguer des del mes que l'alliberament va tenir efecte. Així mateix s'establia que el lloguer seria el que es pagava el 17 de juliol de 1936, i no es podia augmentar. Els immobles que no estaven en condicions per a ser habitats, els propietaris no podien exigir el lloguer fins que estiguessin reparats.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1145
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR