12 de Febrer de 2009

1939: pau, misèria, canvi polític (II)

Hem parlat de la desinformació, de la repressió i de les depuracions. Doncs bé, si tot això va motivar un control ferri sobre els ciutadans, a més s’ha d’afegir la persecució civil. En què va consistir? El control policial sobre la població va ser obsessiu. La gent havia de ser fitxada per a poder ser controlada. Per això els salconduits per a sortir de la ciutat. A més, un havia de ser fitxat per a convalidar estudis, per a recuperar el seu treball, per treballar, per obtenir menjar. Si no estaves fitxat, per dir-lo així, no podies ni respirar. El mètode era eficaç per a catalogar a la gent. Amb això els tenien controlats i sabien els que eren adeptes o no al règim.

El control va arribar a tal extrem que tothom espiava a tothom. Es va contractar als porters, als vigilants de seguretat i als serenos. Fins i tot se’ls va demanar als porters que fessin una relació de les persones que vivien a cada edifici. En cas de no haver porter, se li demanava aquesta relació al propietari i, en cas de no haver propietari, al veí més vell. La qüestió era tenir fitxats a tots els veïns de tots els edificis.

Així les coses, les idees es guardaven de portes endins mentre, de portes en fora, tot era diferent. Hi havia un pensament únic: l’adhesió al nou règim o, el que és el mateix, al franquisme.

Com hem dit, tots els ciutadans es van convertir en espies i tots, per derivada, eren culpables de desafecció al règim. Les autoritats franquistes van donar forma a una nova manera de pensar. Van canviar el pensament de la societat i els van convertir en enemics dels seus propis veïns. La delació es va convertir en el modus operandi de molts ciutadans. Per què? El govern de Franco va elevar la delació al prestigi d’avís patriòtic. És a dir, un bon patriota tenia el deure i l’obligació de delatar al seu veí si aquest era desafecte al règim. Com succeeix en tots aquests casos, la delació es va convertir en un arma de doble fil. Al principi va haver moltes més delacions de les que el govern podia controlar. La majoria estaven motivades per recels, enveges, o l’antipatia. El temps posa les coses en el seu lloc i aquesta mesura repressora va entrar en decadència.

Tornem als salconduits. En el mes de juny de 1939 La Vanguardia publicava la següent nota:

“A fi de facilitar el desplaçament a quantes persones precisin traslladar-se des d’aquesta ciutat a altres poblacions pròximes a la mateixa i a l’inrevés, bé sigui per raons de treball o professió, bé per motiu d’altra causa justificada, com el servei de banys, no serà necessari proveir-se de salconduit durant el període extraordinari de 30 dies, que començaran a contar des d’aquesta data, sempre que el desplaçament es realitzi dintre del mateix dia, o sigui sense pernoctar en lloc diferent del domicili habitual. Les poblacions afectades per la present mesura seran solament les compreses dintre del període format per línies rectes imaginatives que partint d'Arenys de Mar segueixen fins a La Garriga, Caldes de Montbui, Terrassa, Martorell i Sitges”.

Amb aquesta resolució es va permetre la lliure circulació dels ciutadans de Barcelona i les comarques properes, perquè poguessin traslladar-se, sense salconduit, en un radi de 30 o 40 quilòmetres. Això va ser clau perquè, ja en el mes de setembre, es suprimissin els salconduits per a desplaçar-se.

Per a realitzar desplaçament més llargs, els tramitis eren molt més complexos. Si es volia romandre un mes fora de casa, el procediment consistia en una petició verbal a la comissaria d'Investigació i Vigilància del districte o població. Ara bé, si l’estada superava el mes, era necessari fer una instància al governador civil. Aquest sol·licitava informes a la Prefectura del Servei Nacional de Seguretat. El salconduit duia la fotografia del seu propietari i havia de ser exigit pels que despatxaven els bitllets de tren o autobús.

El tema de la fotografia també va complicar les coses. Espanya acabava de viure una guerra civil. Hi havia carència de gairebé tot i més de productes que no eren de primera necessitat. Aquest era el cas del paper fotogràfic. A més no tots els pobles tenien fotògraf. Sense fotografia condemnaven a la gent a no poder sortir d’allà. Què fer? Com que era un problema oficial i no perquè la gent no volgués fer-se una  fotografia, es va fer la vista grossa i es facilitaven salconduits encara que no es tingués la pertinent fotografia.

No solsament era necessària la instància al governador civil per a aconseguir el salconduit. També s’havia de presentar un aval, en el que es feia constar que l’individuo era afecte al ‘Glorioso Movimiento Nacional’. Es demanava un aval si el desplaçament era per dins de Catalunya, i dos si es viatjava a la resta d'Espanya. També se’ls demanava un certificat mèdic. En ell el metge certificava que la persona estava vacunada contra el tifus i la verola. A finals de novembre de 1939, a part de tots aquests papers, es va començar a demanar el certificat de depuració.

Si complicat era desplaçar-se per Catalunya i Espanya, molt més difícil era fer-ho a l’estranger. Es va estructurar tot un sistema burocràtic, poc efectiu i lent. Les comissaries tampoc van donar a l’abast i es va crear un servei especial, en cadascuna d’elles, per a alleugerir la tramitació. La picardia sorgí des del mateix moment que es sol·licitaren els salconduits per a desplaçar-se a l’estranger. A això va contribuir la tardança en les aprovacions dels mateixos. Els que no van necessitar salconduits per a viatjar per Espanya van ser els funcionaris i els seus familiars. A finals d’agost es va disposar que tots aquells que tinguessin el carnet de militant de FET i de les JONS podria viatjar per tota Espanya, doncs el carnet els li serviria de salconduit.