e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

28 de Gener de 2009

Ens hem de preguntar: va arribar la pau? Es pot dir que si. Ara bé, pel que fa a la vida quotidiana, en poc va variar dels temps de guerra.

La repressió, la por i la fam no va ser la única cosa que va marcar el mes de febrer de 1939. La majoria ja havien conviscut abans d'esclatar la guerra. Aquells que havien construït la II República van continuar en els seus càrrecs o van ser substituïts per membres afins al nou règim. Molts funcionaris, empleats de l'administració pública, ensenyament, mitjans de comunicació, van col·laborar amb el nou règim. Això va succeir des dels primers dies. Després les depuracions van estar a l'ordre del dia. El mateix podem dir dels empresaris, directius i treballadors. Aquests també van col·laborar.

Molts van col·laborar per a aprofitar-se de la situació. No hem d'oblidar que durant la República els treballadors tenien l'obligació d'afiliar-se a partits i sindicats d'esquerres. Això no vol dir que tots tinguessin aquestes idees. Senzillament, si es volia treballar i no passar fam, un havia d'estar afiliat. Després, quan va acabar la guerra, aquells treballadors amb idees marxistes o d'esquerres, van continuar treballant, van aixecar el braç, van cantar el ‘Cara al Sol' i, fins i tot, es van afiliar a Falange Espanyola.

Hi havia un pensament comú: mantenir el negoci, conservar el treball, evitar represàlies, fer una vida normal i, per descomptat no passar fam. En una paraula es van fer afectes al règim per a poder sobreviure. No eren franquistes i, tal vegada, mai ho van ser. Ara bé, de cara a la galeria, ho eren. Tots els que van viure aquella època van ser, en major o menor mesura, addictes al règim. Era el mal menor. El conflicte bèl·lic estava encara massa fresc a la memòria. Ara, ja en pau, si s'havia de ser addicte al règim, per a poder sobreviure, es feien els ulls grossos, i un es convertia. Aquesta és la crua realitat d'aquell moment.

Una de les primeres mesures preses pel nou gabinet militar que es va instaurar va ser desinformar a la població civil. Tancar-la en si mateixa i construir un sistema de propaganda afí al nou règim.

La gent, per a poder sortir de la ciutat, necessitava un salconduit. Aquesta norma va durar tot l'any 1939. Amb això es va aconseguir cert aïllament davant la dificultat per a desplaçar-se. A tot això em de sumar que la única informació a la que es podia accedir eren els diaris, la ràdio i el cinema. Es clar, tots ells supeditats a la censura.

Per tant, la desinformació va marcar la vida quotidiana de l'any 1939. Aquesta la va portar a terme el Ministeri de Governació. Cap altra informació que no fos transmesa per cartells publicitaris, la ràdio, els noticiaris cinematogràfics, o en els multitudinaris actes que es van organitzar, podia ser publicada.

La campanya de desinformació estava basada no només en l'exaltació dels mèrits del Règim, sinó en la negació de període anterior. Van arribar a esborrar la història. Es va oblidar la guerra i, fins i tot, les dècades anteriors. Fins i tot els diaris van recuperar la numeració anterior a la guerra.

I un es pregunta, la gent va acceptar aquesta desinformació? Doncs si. Tot això ho van poder fer gràcies a les ganes que tenia la població d'oblidar-se del passat i mirar cap al futur. Fins i tot va intentar que s'oblidés la guerra. No havia vencedors ni vençuts doncs, la guerra no havia existit. Amb això es van perdre molts testimonis i no es va fer un esforç per reconèixer el passat.

Ara toca parlar de les depuracions i la repressió. Segons Josep Maria Solé i Joan Vilarroya, la repressió franquista, només a barcelonins, de 1939 a 1945 va ascendir a 434 execucions, sense contar els morts a les presons ni els que van ser assassinats sense previ judici. Només l'any 1939, en el Camp de la Bota es va afusellar a 1.069 persones.

Si és terrible haver de parlar d'això, no ho és menys parlar de la mort civil. Què volem dir amb això? Les autoritats franquistes van empresonar o van allunyar dels llocs de decisió política, econòmica i cívica a totes les persones que no acceptessin i no estiguessin disposades a complir o a fer complir les premisses del nou Règim. Aquestes persones no van ser portades al Camp de la Bota. No van morir físicament però, psíquica i socialment ho estaven.

Es va depurar a tots aquells funcionaris que van ser nomenats a partir del 18 de juliol de 1936. En una paraula, no se'ls va reconèixer el seu càrrec. També es va donar de baixa als que no s'havien reincorporat al treball una vegada acabada la guerra, ja fora per mort o per exili. Ara bé, els que havien estat nomenats abans d'aquest període, tampoc van tenir el seu lloc de treball assegurat. Només a l'ajuntament de Barcelona van ser depurats un 22% dels treballadors i, pel que fa a la Universitat, es va depurar un 44%.

Això no vol dir que fossin acomiadats. En molts casos la depuració consistia en sancions, que es pagaven amb el trasllat a altres llocs dintre o fora de la província de Barcelona; la inhabilitació per a càrrecs directius; jubilacions forçoses; o suspensions de sou. La por a perdre el treball, per part del funcionariat, va suposar que tots es convertissin en addictes al Règim.

Tant durant la guerra com durant la pau, l'afiliació a Falange Espanyola suposava un aval per a no ser depurats. A Falange quedà enquadrat quasi bé tothom. Per això el seu augment d'afiliats. D'aquí el poder que va adquirir durant dues dècades. A mesura que el règim avançava i, per tant, entrant en decadència, la Falange va declinar i va perdre llur poder a favor d'altres estaments estatals o religiosos. Falange es va convertir en un partit fictici, que només li va servir al règim per controlar als ciutadans.

A les empreses privades les depuracions no van funcionar de la mateixa manera però, va existir un ferri control polític. Els empresaris preferien tenir bons treballadors abans que addictes, sense coneixements ni capacitat de treball. Per tant, les depuracions van ser arbitràries i van dependre, en gran part, a les directrius dels empresaris que a la imposada pel control polític.

Els professionals liberals, això és, advocats, metges, arquitectes, comerciants, van quedar en mans dels seus respectius col·legis, els quals tenien la potestat de dictaminar qui podia seguir exercint i qui no. No obstant això, en aquests casos, l'ultima decisió corresponia al govern.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1125
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR