e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

02 de Juliol de 2008

Cultura 00

Dimecres de la setmana passada, en una coproducció amb la Tate Modern, el MNAC inaugurava una exposició sobre Duchamp, Man Ray i Picabia, i en el decurs de l’acte el Professor Arturo Schwarz reportava records personals de Marcel Duchamp i de Man Ray. Mentre parlava el Dr. Schwarz, pensava que el dia que a Lleida s’inaugurava De l’aire a l’aire, retrospectiva amb motiu del centenari de Leandre Cristòfol, hauria esta bé que algú reportés també experiències personals de l’artista. Però a Lleida encara li costa. Hi mana, i massa, l’ostracisme. Tan és així, que ningú no es qüestiona, per exemple, si el Nacional d’Art és o no el lloc on Barcelona ha d’exposar surrealisme o obres altres adscrites al moviment Dadà, és a dir, si han de conviure en un mateix museu el barroc i l’art contemporani. No hi ha raons que impossibilitin de compartir espais el romànic, el gòtic i el dadaisme. A Barcelona no passa com a Lleida, que una sala on s’hi presenta art contemporani, a parer d’alguns, no és un lloc per a Carles Santos. Com tampoc sembla ser que no és per al Conseller de Cultura inaugurar una exposició de l’artista de Vinaròs quan a la invitació de la mostra hi constava que la presidiria. Però en canvi, el conseller Tresserras inaugurava les obres de Marcel Duchamp, de Francis Picabia i de Man Ray al Museu Nacional d’Art de Catalunya. És ben cert que s’ha de tenir sentit del que és sagrat per cometre sacrilegi i s’ha de creure en el culte per poder-lo profanar, però la cultura catalana té un problema si el màxim responsable de cultura, conduït o no pels seus adlàters,  defuig de donar suport als seus artistes i en canvi no s’està de d’acomboiar aquells que, més desacralitzadors de l’art que molts de casa, esdevenen novetat perquè venen de fora. Si feia quatre dies que Carles Santos havia estat un dels escollits per representar la cultura catalana dins el programa de l’Institut Ramon Llull a la Fira Internacional del llibre de Frankfurt, no s’entén la plantada que li va fer el Conseller. Perquè llavors, qui és qui decideix en aquest nostre país quin són els artistes amb els quals Catalunya es projecta al món, el director del Llull? I la conselleria de Cultura què hi juga? Potser sí que en aquesta divisió entre projecció exterior i gestió interna de la cultura a la Conselleria només li queda el patrimoni i els mitjans audiovisuals. Però és que si fem un repàs d’aquest any i mig de govern, pel que fa a cultura ens trobem amb un balanç ben trist. Què ha aconseguit el conseller Tresserras? Sense papers de Salamanca, no ha aconseguit ni el traspàs del Museu Arqueològic de Tarragona, ni acabar amb el litigi sobre les 113 peces del Museu de Lleida, al contrari, ara esdevé un assumpte d’alta diplomàcia. La llei del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts no ha satisfet ni al propi sector, i malgrat la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals eradicar la crosta nacionalista ha estat el triomf del PSOE per anar desnacionalitzant Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, alhora que mentre des de Catalunya anem negociant amb el conseller  Rambla  per mantenir els repetidors de TV3 al País Valencià, el PP va amenaçant tancaments. Tot això passa quan ERC abans d’entrar a govern deia que calia prescindir del Ministeri de Cultura. Doncs mai com ara la cultura catalana hi havia estat tan lliurada, al Ministeri; però és que mai com ara la cultura catalana no havia estat tan dividida en les seves responsabilitats de govern, raó per la qual cada dia es visualitza més que cadascú va a la seva. Tot plegat, en detriment de la cultura.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
5950
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR