02 de Febrer de 2011

L’any 1979 el diari més llegit de Girona es composava en linotípia, s’imprimia naturalment en blanc i negre en format llençol, i parlava d’un món que avui ens costa de situar. Una repassada als anuncis, als preus dels productes, a les pel·lícules de la cartellera, a les notícies locals i internacionals, ens ho pot confirmar. Han passat 32 anys i el món és tot un altre, excepte per un detall que tenen en comú els anys 1979 i 2011: a Girona, el socialisme hi governa i ho ha fet de manera ininterrompuda. Avui, la fossilització del socialisme al poder local gironí es percep com una llosa que asfixia generacions i oportunitats, i s’estén per la ciutat un desig de canvi que va més enllà de la sigla política: abraça sobretot generacions que fa temps que reclamen, fins ara sense fortuna, un rol en la Girona del segle XXI. Són generacions que han crescut en una ciutat que ha progressat, que va canviar i es va situar al capdavant dels estàndards de benestar del país, però que avui veuen amb preocupació el futur. Els preocupa la resignació i la conformitat amb un model que es fa urgent actualitzar, modernitzar i desenvolupar millor; els preocupa que la referència del socialisme local continuï essent el passat i s’oblidi de plantejar els desafiaments del futur... o pitjor, deixa que d’altres –ADIF, sense anar més lluny— ens els plantegin per nosaltres.

La generació-canvi és la veritable protagonista del moment que viu la ciutat; ens hi adrecem especialment, convençuts que sense el seu concurs i lideratge augmenta el risc que Girona sigui, després del 22 de maig, l’única illa d’immobilisme polític que quedi al país.