15 de Setembre de 2012

Consti que colors polítics de banda, des del mateix dia en que l'Artur Mas va assumir orgullosament esdevenir el 129è President de la Generalitat, no he pogut sinó sentir un profund goig i una sincera satisfacció per estar convençut que cap altre líder polítc del panorama actual, li pot fer ombra per ostentar el lideratge del país.

La seva vàlua, l'innegable carisma, la manifesta capacitat d'aglutinar, canalitzar i sumar, la notable oratòria, la rectitud en les seves decisions i per sobre de tot, el seu discurs clar, diàfan i lúcid, constitueixen aptituds envejables que donen com a resultat, un líder madur, sabedor d'allà on ha de posar els peus en cada moment i amb el full de ruta molt ben après.

I les crítiques li han caigut, li cauen i així continuarà essent atesa la delicadesa de la conjuntura econòmica i l'impopularitat de les retallades pressupostàries. Però és que algú de l'escena política catalana té algunes propostes millors? Si és així, que es manifestin. Tant se val del color que siguin car no hi ha pitjor mancança en política que tancar-se en banda i fer-se l'orni davant d'injeccions optimistes, encoratjadores o com a mínim, innovadores per sortir de l'atzucac.

Només a tall d'exemple, les polítiques endegades pel flamant nou President de la República Francesa, el senyor Hollande, amb tant sols 4 mesos, em semblen, fins allà on tinc informació, molt coherents amb el context actual. Deixem-nos de mirar el melic i ser mesells, per mimetisme, del discurs oficial que pugui arribar-nos des de la cúpula del partit on militem o simpatitzem. L'Hollande -sí sí socialista- ho està fent molt bé carai! No passa res en reconèixer-ho! De la mateixa manera que em sento orgullós d'haver tingut com a President del meu país, en Maragall, què voleu que us hi digui.

Dic tot això perquè m'agradaria -com en certa manera ja se n'ha fet fent aquestes darreres hores- que tots els líders i dirigents dels partits catalans amb evident fusta sobiranista, reconeguessin obertament, que dijous passat, en el si del Forum Europa, a la capital del Regne d'Espanya, davant de personalitats del funcionariat i empresariat madrileny, el nostre President es va coronar.

Perquè una cosa és fer discursos enaltidors nacionalment parlant en arrossades populars arreu del país, en declaracions en el si del partit o fins i tot, en seu parlamentària, i una altra de molt diferent, és fer-ho davant del Madrid oficial. Seguir la mateixa tònica de pronunciament a Catalunya que a Espanya denota un grau de responsabilitat, convenciment i gest de mà estesa amb el poble de Catalunya, sense precedents.

Unes clarividents paraules, expressades amb perfecta subtilesa, mancades de qualsevol dosi de ambigüitat i sortides d'una boca, la del nostre President, que es troba en el punt àlgid de la seva avidesa. Un speech que s'apartà de qualsevol interès partidista o àdhuc de recerca de complicitats amb la casta madrilenya i que pel contrari, expressà molt clarament quin és el sentiment generalitzat dels catalans i catalanes, tenint en compte la colossal manifestació del dia 11, i que delimità sense embuts, quin és el camí a seguir de cara els propers mesos des del govern de la Generalitat.

Pel context, per allò expressat, per la profunditat, per la massa receptora in situ -no oblidem que l'Estat sí que hi estava efectivament representat, amb la presència del Cap de la Casa Reial, el senyor Rafael Spottorno, suplint tota absència de representants polítics que, per mera estratègia de partit, no van acudir a la cita-, i al capdavall, per la trascendència que tenen aquelles paraules, i sobretot tindran quan es comencin a solidificar en fets, no vacil.lo a l'hora d'afirmar que el nostre President va fer història.

A les seves mans reposa la confiança dipositada a les urnes per la ciutadania d'aquest país a les darreries de novembre de fa 2 anys, i a més a més, de manera aclaparadora, quan portava en el programa electoral, sense reserves, el missatge de l'inici cap a la transició nacional. A Madrid va donar la primera pinzellada del que, n'estic convençut, serà un compliment fidedigne dels propòsits marcats de cara a la segona part de la legislatura.

El nom de Terradellas quedà gravat en la història com l'artífex de la resistència i restauració de la mateixa Generalitat; el de Pujol com el del President que més autogovern aconseguí, el de la normalització de la llengua, el de la recuperació de l'autoestima pel país i el de perfecte canalitzador i cohesionador del país més enllà de l'origen dels ciutadans que conformen Catalunya; el de Maragall com el del veterà, incansable i compromès líder que aconseguí trencar 23 anys d'hegemonia convergent i conformar un govern d'esquerres i catalanista; el de Montilla per ser el reflex de l'ascensor social i envejable capacitat d'integració que té la nostra terra...

I el de Mas? Algú creu que quedarà gravat per ser l'home de les tisores? El que vorejà malmetre les bases de l'Estat del benestar tal i com el coneixem avui dia? El que portà la transició nacional al full de ruta com a mera ocurrència? De cap de les maneres. El nom del President Mas quedarà marcat com un dels més il.lustres -potser el que més- de la història de la Generalitat, perquè ell, serà el líder que ens haurà portat a la plenitud nacional, a ser una nova nació entre les nacions lliures del món.