17 de Novembre de 2011

Declarar-se independentista i parlar castellà en la intimitat és incompatible? Òbviament no, de la mateixa manera que es pot ser President del Govern espanyol, lluir bigotet ben rasurat, envair Irak i dir que a porta tancada parla català. Emperò, no és el més normal, no ens enganyem.

Que sigui rar no significa que estigui prohibit -només faltaria!- ja que ja se sap: in dubiis libertas, és a dir, en cas de dubte, llibertat. En altres paraules doncs, donada la presumpta llibertat que tot independentista té d'emprar la llengua que li sembli en àmbit privat, com podem estar legitimats els tercers a dimonitzar, posem per cas, a en Gerard Quintana perquè a casa seva parli castellà? A efectes pràctics, tant ens fa si parla esperanto, gaèlic escocès o swahili, no?

Altra cosa és canviar-se el gec d'aquesta manera fora de casa. De què tenim por? Que no ens entenguin? És això el que va motivar a l'Albert Om posem per cas, també al programa del Convidat de fa unes setmanes, a canviar d'idioma tot parlant amb la minyona d'en Santiago Dexeus quan aquesta demostrà entendre perfectament el català quan l'entrevistador s'hi dirigí al principi? Un nou exemple de domini públic de com el català és, àdhuc per aquells que haurien d'actuar encara amb més responsabilitat, un ninot que tots ens sentim facultats per magrejar, podrir i prostituir deliberadament. Una eina per a comunicar-nos com qualsevol altre, sense cap mena de compromís ni estimació devers ella, sent en la majoria de casos, prescindible. Contemplar-la amb mera imparcialitat i neutralitat és doncs, igual que cavar-li la seva pròpia tomba.

Així, per la majoria de catalanoparlants hi ha la fatal percepció que si hom no canvia al castellà quan l'altre interlocutor s'expressa en aquesta llengua estem actuant irrespectuosament i talment com si fóssim uns nacionalistes encegats. Res més a prop de la fal.làcia. Què coi tindrà a veure expressar-se amb pretesa naturalitat amb la llengua que és pròpia del país dins de les fronteres del mateix amb ser un caragirat i un enfervorit de la llengua? Potser ja seria hora que entre tots plegats ens sentissim més orgullosos de la nostra mil.lenària llengua i procuréssim, amb la mesura del possible, emprar-la i deixar ja de considerar-la sempre obedient a la cervantina.