12 de Setembre de 2013

La majoria silenciosa?

Francament, les reaccions a la Via Catalana que ens arriben des de Madrid –i també per part dels líders dels partits unionistes catalans- estan sent dignes de quadern d’estudi. Una barreja de matemàtiques de primària i profunda niciesa intel.lectual encesa per un immobilisme ja en camí de ser sempitern, que conclou amb una mantra ideològic que ens volen fer empassar: prevalen els 5 milions de catalans i catalanes que vàren quedar-se a casa.

Suposo que a la capital mesetària deuen estar molt avesats a treure quantitats ingents al carrer per manifestar-se de manera més o menys regular –i a Catalunya no ens n’assabentem-, però si un fa una ullada a les manifestacions més multitudinàries de la seva història se n’adonarà que alguna cosa no funciona en el seu argument.

El 27 de febrer de 1981, 1,2 milions de madrilenys prengueren els carrers de la ciutat per certificar el seu rebuig a l’intent de cop d’Estat perpetrat pocs dies abans; el 19 de febrer de 1996, 850.000 persones també es manifestaren a la capital espanyola per exigir la fi d’ETA després de l’assassinat de l’ex president del Tribunal Constitucional, Francisco Tomás i Valiente; i de manera analògica, l’any següent, 1,5 milions d’ànimes clamant per la pau recorreren la ciutat després del reprobable assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans dels terroristes bascos.

Seguint el seu frívol sil.logisme, en el primer cas, significaria que 2 milions de persones van aixoplugar-se a les seves llars tot creuant dits perquè hi hagués finalment una segona fogarada militar que permetés el retorn d’un règim totalitari i feixista; i en el segon, de manera orientativa, que uns 2 milions de pro-etarres sanguinaris amb residència a la capital es delectaven de les dues morts innocents.

La reducció ad absurdum d’aquestes conseqüències em fa mal d’ulls només d’escriure-ho, però aboca suficient llum com per asseverar sense gaires matisos, que l’argumentari esbombat per personalitats unionistes és com a mínim, pueril i decebedor. Tota una manca d’”intel.ligència política” i mostra de “ridiculesa”, tal i com algunes forces polítiques catalanes ja han lamentat.

És profundament insensat fomentar una legítima posició ideològica –la de propugnar el manteniment de l’actual status quo- basada no en la teva pròpia acció política, sinó en la quietud i mudesa de la mateixa. L’actual bifurcació històrica que viu el país ja no pot passar només per la reivindicació dels anhels d’una de les parts i el silenci, menysteniment, i sovint mofa, de l’altra part.

Bé farien les plataformes socials i les forces polítiques contràries a la idea d’emancipació nacional de Catalunya en teixir raonaments sensibles a la seva causa, omplir-los de contingut i reclamar-los al carrer i a on faci falta, i deixar enrere les sumes infantils que infatuen el seu obstinat orgull.