20 de Juliol de 2013

A aquestes alçades, no seré jo qui posi en dubte la necessitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació o almenys –i encara més important-, d’intentar-ho, a fi i efecte de dotar de més legitimitat la posició independentista, si bé és cert que un capteniment excessivament entestat en el reeiximent d’aquesta forma de democràcia directa per part d’un determinat cos electoral –en el present de manera indubtable, el poble de Catalunya-, també porta inherent alguns riscos al mateix temps que davant el tossut immobilisme espanyol, sols fa que evidenciar el caràcter utòpic del mateix.

Qualsevol pretensió de crear un altre marc legitimador de la voluntat democràtica al marge d’aquell que pogués sorgir de la negociació bilateral amb el govern espanyol, pot transitar per un sender d’inseguretat jurídica a ulls de la comunitat internacional sense precedents, i molt especialment, si al final s’opta per la via no referendària en base a la Llei de consultes que actualment s’està perfilant en seu parlamentària.

En aquest sentit, i a mesura que el temps avança de manera insaciable, crec que només un ingenu –i d’això crec que encara en som molt els catalans- pot pensar que des de l’altra banda s’avindran a asseure’s ara després d’una calorada estival per negociar allò que els ciutadans d’aquest país van majoritàriament reclamar en les darreres eleccions del 25-N: poder decidir el seu futur col·lectiu. És ben sabut que Espanya al cap i a la fi, contradiu l’essència bàsica d’entendre el funcionament de fins i tot un vulgar i incipient estat democràtic tot posant cos i ànima en emmudir allò que les urnes d’un determinat territori del mateix expressaren, i no només arraconant, sinó manifestament encarant-se al mandat democràtic que aquelles donaren com a resultat; emperò un cop ho hem lamentat, ens adonem que  continuem igual. No n’hi ha prou en sancionar-ho.

Així, un panorama d’aquestes característiques atia el debat de fer via pel nostre compte tot apostant per la Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum o bé, en última ratio –encara que amb una creixent probabilitat- d’aventurar-nos amb una consulta popular per via no referendària. Un mecanisme totalment fora del procediment electoral en sentit estricte, on no es segueix el cens sinó el padró municipal i on les garanties d’un procés públic referendari semblen quedar lluny.

Tanmateix, com deia, si es continua creient en la via de democràcia directa per assolir la independència –prescidint, posem per cas, de les eleccions plebiscitàries prèvies a la declaració unilateral al Parlament- sembla força plausible afirmar que de referèndum no n’hi haurà, i s’haurà d’apostar per l’esmentada consulta popular.

El referèndum no cristal·litzarà ja que és ben sabut que no hi haurà cap autorització de l’Estat a fi que això sigui possible i inter alia, perquè el constituent espanyol ja es va cuidar d’incloure una prevenció en forma de competència exclusiva de l’Estat –concretament el 149.1.32 CE- a l’hora de donar el vistiplau per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum. Apostar per la via referendària està predestinat a sucumbir des d’un bon principi i ser l’ombra del desastre del Plan Ibarretxe consagrat sota aixopluc constitucional en la sentència STC 103/2008.

El pla B ens diuen que ha de ser necessàriament la consulta popular la qual té com a punt fort que no precisa prèvia autorització estatal, encara que pot igualment ser –i aposto que ho serà- impugnada davant del suprem òrgan polititzat si bé intèrpret de la norma normarum, -altrament conegut com Tribunal Constitucional-, qui dictaminarà la automàtica suspensió de la mateixa durant 5 mesos i eventualment, la definitiva declaració d’inconstitucionalitat. Serà, sens dubte, una genuïnament posada en escena del maquiavelisme mesetari i que molts entenem com a indispensable, –encara que l’ànsia i pressa ens subjugui l’interior- amb l’unívoca pretensió de posar en evidència l’estat matriu del qual volem desempallegar-nos.

Però i si els treballs del legislador català fossin tant acurats i –previsiblement- a la tardor es presentés una Llei de consultes per via no referendària que s’emmotllés a les directrius en matèria de referèndums -establertes per la Comissió de Venècia del Consell d’Europa en ocasió del referèndum de Montenegro- i remotament l’Estat no tingués eines jurídiques suficients per atacar-la perquè es limita a les competències de la Generalitat? Aleshores, en una fase ex post que transcendeix de qualsevol tasca estrictament legislativa, caldria revestir la cita consultiva de sobretot, credibilitat i certesa.

Suficient credibilitat com per fer prendre consciència a tota la ciutadania de Catalunya –i no només els sobiranistes- de la transcendència de la jornada. Sembla una futilitat, però no ho és. Molts catalans i catalanes podrien –enteneu-me amb certa frivolitat-copsar aquesta consulta com una mig pantomima, una extensió de les consultes locals sobre la mateixa qüestió que naixeren a Arenys de Munt el 2009 i que abraonaren gran part dels ajuntaments del país –encara que en aquesta ocasió no es recollirien mesos abans vots en places, mercats i dinars de costellada-.

Si la percepció de ser davant d’una consulta rara avis es consolidés, es generaria una abstenció activa de l’electorat contrari a la idea emancipadora que tindria uns efectes molt més funestos que votar-hi en contra.

Encara que la Llei de consultes recollís en el seu articulat la recomanació expressa del Consell d’Europa en el seu “Codi de bones pràctiques sobre referèndums” de no emetre disposicions en relació a les regles del percentatge de participació, una consulta amb una participació al voltant del 50% on l’opció independentista arrasés amb un 95% dels vots emesos, podria –a ulls de la comunitat internacional- oferir un outcome esbiaixat.

Cal dipositar esforços en fer creïble la celebració de la consulta –si és que hipotèticament s’acaba materialitzant- a fi d’obtenir el llindar de participació acceptable internacionalment i perquè una vegada hi hagi uns resultats, aquests esdevinguin certs ad extra.