e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 d'Octubre de 2009

Vaig llegir -d’ofici- la primera part de les Memòries d’en Pujol. El llibre no em va descobrir res de particular i potser, només, em va subratllar la transcendència de la figura del seu pare. També d’ofici m’he llegit la segona part, la que s’acaba de publicat i que duu per subtítol “Temps de construir (1980-1993). El període l’hem viscut, en Pujol ha estat constantment davant l’opinió pública i, així, era imaginable que, ara, la segona part, tampoc ens revelés res de crucial. A aquestes alçades, per altra banda, és clar que Pujol no té cap necessitat de fer aquell tipus de revelacions que, ferint a un i altre, sí que generen gran expectació en la presentació d’unes memòries.

El llibre, però, supera totes les expectatives. No pas per cap mèrit literari. Pujol no passarà pas a la història del gènere de la Memòria. Sovint, en el text, fa discurs de valors. Moltes vegades inclou cartes que va escriure a l’època. Hi ha moments que explica acudits(“Aquest és meu”, diu en una ocasió!). N’hi ha d’altres que s’excusa d’una digressió que acaba de fer, però que “li ha sortís així”. Hi ha moments que fins corregeix algun detall del primer volum. Crec que fins comet algun error quan parla en relació a en Dalí. En tot el text, en qualsevol cas, hi ha aquest narrador imparable que és Jordi Pujol. Un broll inesgotable que només en part –i amb gran mèrit- ha canalitzat Manuel Cuyàs! Bé, Pujol cent per cent i Cuyàs té també el mèrit que, mentre llegim, sempre escoltem la veu de Pujol.

Si no el literari qui és, doncs, l’interès del llibre? Doncs que explica moltes coses. Explica coses en relació al 23 F. Interessants les visites que Enrique Múgica i Martín Villa li fan abans del cop! També resulta molt interessant quan parla de tot el procés de Banca Catalana: el que diu i el que insinua... especialment en relació a algun ministre català en el govern de Felipe González. Unes pàgines després, Pujol explica que, ara, 2009, en plena febre de crisi financera i de fusió de caixes, censura els que expandeixen rumors sobre tal o altre entitat, perquè no pot sinó recordar el mal que van fer a Banca Catalana! Finneza!!! Conta, en qualsevol cas, que se li va insinuar que tot plegat es podia “arreglar” si ajudava al “sí” en el referèndum de l’OTAN. També més enllà ens revela, però, que darrera la seva famosa proposta de devaluar la pesseta hi havia els savis consells de Joaquim Muns.

Resulta particularment interessant quan Pujol reflexiona sobre els seus dubtes en relació a situacions molt concretes, com la seva inhibició en relació al referit referèndum de l’OTAN. També ho és quan, en un determinat moment, parla de l’avortament amb casos molt concrets o de l’eutanàsia. També expressa dubtes similars quan, explicant la seva política exterior, es planteja si va fer bé o no quan, tot just arribat de Pequín, va callar davant dels fets de Tiannanmen.

Si en una cosa té molta cura aquest narrador imparable és en el tracte a les persones. Això no treu, però, que el llibre sigui una gran oportunitat per passar comptes i, aquí, no cal ni dir que els socialistes, amb la seva demagògia i males arts, surten mal parats. Avui, la mort i la malaltia fan que, respectivament, tothom sigui indulgent amb Ernest Lluch i Pasqual Maragall. Pujol no. Des del respecte, diu tot el que ha de dir en relació als personatges. En Maragall, per exemple, és molt clar que no és sant de la seva devoció. Li sembla imprevisible i volàtil. Pujol també deixa constància, però, de com va demanar al director de presons que dispensessin el millor tracte possible quan Josep Maria Sala va anar a la presó.

Enfront, defensa a Suárez o a Porcioles, rebel·la converses amb Samarach que deixen molt bé al Marquès, i exposa una complicitat indubtable amb Felipe González. El llibre és una gran oportunitat, però, per rehabilitar a moltes figures convergents, especialment aquelles que les circumstàncies van arrossegar pel fang. Pujol s’arremanga en defensar al conseller Roma, també trenca una llança a favor de Pujals enfront de Flotats i Garcia Prieto. També defensa a Maria Eugènia Cuenca. Lamenta en mes d’una ocasió que diferents situacions no li permetessin fer conseller a Rafael Hinojosa. Sobretot té una gran cura, i ho diu, a l’hora de parlar de Miquel Roca, de qui fa els millors elogis.

El llibre, finalment, explica un truc que augmenta la fama de la seva memòria prodigiosa! Conta que, abans dels Jocs Olímpics, rebia als membres del COI, i diu: “En aquests casos, el meu comportament consistia en interessar-me pel país que olímpicament representaven. Jo tinc coneixement sobre molts països. Són, evidentment, superficials, però, ben administrats, suficients per impressionar. Si abans de la visita m’adonava que no eren prou sòlids, els buscava a l’Enciclopèdia. Així podia parlar amb el representant de Turquia de la batalla de Gal.lípoli o amb el de Japó de la Revolució Meiji de 1868”. Resulta un consol saber que Pujol també consulta l’Enciclopèdia!

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1474
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR