08 d'Octubre de 2010

Ens hem encallat demanant la dimissió de Joan Boada i s’ha com difuminat la gravetat del que va passar el dia de la vaga general. Que periòdicament Barcelona pateixi un dia de fúria sembla que ja forma part de la normalitat: un dia perquè els “estudiants” es manifesten contra el Pla de Bolonya, l’altre perquè la selecció espanyola guanya el mundial, l’altra per la vaga general o perquè les festes de Gràcia es volen convertir en un homenatge a una etarra. Amb regularitat hi ha contenidors cremats, un dia s’encenen senyeres, l’altra banderes espanyoles, i hi ha el dia que cremen xiprers –una imatge dantesca!–. L’aquelarre pot acabar assaltant McDonalds, Levis o la botiga de la senyora Maria. En qualsevol cas, la febre destructora està instal·lada entre nosaltres.

S’ha volgut desviar l’atenció del tema dient que havien convertit Barcelona en capital del moviment anti-sistema i que molts dels protagonistes dels aquelarres no eren nacionals, sinó estrangers. Alguna web forastera, segurament, està tirant llenya al foc. És possible que el bo i millor de cada casa de tot Europa vingui atret per aquesta Meca de l’incendi i la pedregada. Cal, però, no enganyar-se: si això passa és perquè, aquí, hi ha un caldo de cultiu molt ben fermentat. Festivals d’aquesta mena no s’omplen amb només amb clients estrangers. Per omplir-se, necessiten un gruix nacional important!

Per mi, hi ha dues raons que expliquen el fenòmen. Primer: durant anys i panys, instituts i universitats, no sé si han educat en el que calia, però sí han fet una gran feina ideològica. L’esquerra hi ha campat al seu aire i, sense debat, ni contrast -perquè no era políticament correcte-, hi ha arrelat l’anti-capitalisme, el sentiment anti-sistema, l’anti-globalització i tot el que vulgueu. És el caldo de cultiu que gairebé fa doctor “honoris causa” a l’Enric Duran, un tipus que es presenta com el Robin Hood que roba als bancs, però que no és sinó un tipus que ha robat els nostres estalvis. És el caldo de cultiu  que han propiciat mitjans de comunicació. I en aquest punt és obligat que faci punt i apart i em pregunti: com pot ser que un diari seriós com El Periódico doni un premi a Ignacio Ramonet, l’home que ha teoritzat sobre tot això, l’home que ha fet un llibre ple de baba sobre Fidel Castro?

La fúria té, no ens enganyem, un altre motiu molt evident: el 40 % d’atur juvenil, l’alt índex d’abandonament i fracàs escolar, els creixents nivells de pobresa i la sensació general de molts joves que no tenen futur. El sistema no els dona sortida i reaccionen radicalment en contra el sistema. I la cosa s’agreuja si constantment van veient casos de corrupció...

Pels Ignacios Ramonets de torn, i tots els seus epígons locals, tot plegat té una gran lògica. La culpa és del capitalisme (i de les farmacèutiques!). La crisi l’ha provocat un mercat desbocat. Si els joves no tenen feina, no és per la incompetència del sistema educatiu, sinó per la voracitat dels especuladors. La corrupció és sempre de la dreta i la policia el braç armat del capitalisme. Les actuacions policials de Barcelona pura repressió. Però...

En el dibuix del món que fan els progres i els antiglobals, tot seria la mar de coherent si a Madrid governés el PP i a Catalunya CiU. Encara hi hauria més merder! Estan completament descol·locats, però, perquè el govern responsable de tot el desgavell no és la dreta sinó un govern “catalanista i de progrés” i els responsables de l’aparell repressió són un vells anti-sistema com en Saura i en Boada!