07 de Maig de 2010

Mas guanyar a les llibreries

L’any 1997, Convergència em va enviar a Londres a seguir la campanya electoral que  Blair estava trasbalsant. L’experiència va valer la pena. En aquella campanya van catalitzar innovacions i noves formes de fer política com feia temps que no passava. John Major no tenia res a fer davant del carisma de Blair i de la suma de talent que havia estat capaç d’aglutinar al seu entorn. En el quarter general laborista, un potent equip de sociòlegs, realitzadors d’enquestes, periodistes i polítics encapçalats per Peter Mandelson i amb el suport del computador Excalibur elaboraven les estratègies i el discurs del seu líder.

Tot allò va ser un miratge que retrata molt bé Polanski al seu darrer fins “The ghost writter” (El escritor) i que, ahir, les eleccions britàniques -definitivament- van arxivar en el bagul de la història. En l’informe que vaig fer d’aquelles eleccions i que està als arxius de Convergència apuntava, però, una lliçó que el declivi de Blair no desdiu i que en David Madí mai ha deixat de considerar: la primera de les moltes batalles que es lliuren en unes eleccions es guanya a les llibreries!

Blair, al 1997, va derrotar estrepitosament a Major a les llibreries. El llibre de Guidens sobre la Tercera Via, el de Mandelson sobre el nou laborisme, les diverses biografies del candidat eren best-sellers. Més recentment hem vist confirmar aquesta llei a les eleccions americanes: Obama ocupava llibreries amb els seus propis llibres autobiogràfics i de reflexió política, mentre McCain senzillament no existia en els prestatges.

Dic tot això per posar de manifest que Artur Mas ha guanyat la primera batalla de les eleccions catalana quan, per Sant Jordi, el llibre de la Pilar Rahola “La màscara del rei Artur” ha estat un dels més venuts, mentre “Descobrint Montilla” ha passat completament desapercebut. Del llibre de Gabriel Pernau només n’ha quedat l’espaterrant confessió de l’esposa del president respecte a les dificultats familiars per tal d’arribar a final de mes...

En el seu moment vaig defensar la idea que Mas fes un llibre com el “Libre” de Sarkozy, una obra del 2001 on l’actual president de la República fa una confessió molt personal, arran de la desfeta de la campanya del RPR que ell ha dirigit a les eleccions europees de 1999. A partir de la confessió, Sarkozy agafa volada i ens desgrana unes idees que són les que l’han portat a l’Elisi. Creia que una confessió d’aquest calat podia ajudar a fer conèixer el Mas que realment hi ha darrera els tòpics.

La fórmula finalment no ha estat, però, la de “Libre” sinó la de “L’aube le soir ou la nuit”, quan Pilar Rahola ha emulat a Yasmine Reza i, si aquella va seguir la campanya de Sarkozy, ella ha seguit la d’Artur Mas. RBA no podia encarregar a ningú millor que a la Rahola aquest exercici. Per bé que després ha fet molt tombs polítics, les seves complicitats amb el món convergent de quan dirigia la Fundació Acta li permeten conèixer molt bé les entranyes del carrer Còrsega. I hem d’admetre que és un treball interessant per saber d’en Mas, per bé que hi ha alguns episodis que -a alguns de l’aparell convergent- ens incomoden una mica...