14 de Juliol de 2010

El Constitucional ha posat Catalunya davant la disjuntiva d’elegir entre la “indisoluble unidad de España” i la independència. Quatre anys de deliberacions del Tribunal han servit per enterrar totes les vies intermèdies: ni Espanya plural, ni plurinacional, ni sobiranies compartides, ni imperfectes, tampoc vies federals o confederals. Joan Maragall demanava que Espanya escoltés al fill que li parlava en una llengua no castellana. En algun moment varem pensar que Espanya era una mica dura d’oïda. Ens equivocàvem. Espanya és sorda!

Catalunya havia optat per la via intermèdia. Dissabte, però, es va manifestar una Catalunya que vol decidir. I ho va fer en un exercici de democràcia, cívic, ciutadà, impecable, que va inundar ja no el Passeig de Gràcia, sinó l’Eixample sencer. L’any 1977 varem cridar: “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Trenta-dos anys després, el crit ha estat “Independència”. Francesc Marc Álvaro ha escrit: “Si la manifestació del 77 era per tancar amb el passat, aquesta del 2010 és per obrir la porta del futur”. Des que es va començar a redactar l’Estatut, hem hagut d’escoltar que la Catalunya real n’estava al marge. El milió i mig de persones d’aquest dissabte de juliol eren, però, ben tangibles.

Durant el segle XX, dues vegades, van acabar amb la creixent voluntat sobirana de Catalunya enviant exèrcits. Ara ens han enviat jutges. Amb galons i uniformes, o amb togues, la voluntat és la mateixa: imposar el “una, grande y libre”. Ara, però, no ho podran parar. Davant Primo de Rivera o Franco només hi havia la possibilitat de la clandestinitat o l’exili. Ara, els tancs, però, no poden pas entrar per la Diagonal. Catalunya, en democràcia, no es pot governar des de Madrid.  

Ells tenen un problema. Un greu problema: polític, institucional, econòmic, nacional. I sobretot la dificultat de saber què són... més enllà d’una voluntat que s’imposa, un temps a Cuba i Filipines, ara a Catalunya i Euskadi. Veient la història és previsible que no seran capaços d’enfrontar la situació. Els sortirà la ràbia i l’orgull, quan caldria la intel·ligència i el seny. En la dialèctica que tenim establerta, ells, però, són la reacció. La força motriu del procés som nosaltres. Nosaltres som els que hem d’escriure el guió.

Si ells tenen un problema, nosaltres tenim al davant l’exercici més difícil de la nostra història. El corrent de fons sobiranista és molt fort. Tant cert, però, com que passa per Arenys de Munt i reneix al Passeig de Gràcia és, però, que s’entrebanca a la primera de canvi, quan ens deixem anar per la flamarada més que per l’estratègia. En un article genial, l’Antoni Puigverd no fa massa dies deia: “L’obligació del dèbil és ser més intel·ligent que el fort, donat que la victòria només s’obté per la força o per l’astúcia”.

Convé tenir clar que estem davant d’un procés. En un procés, tot té el seu tempo. Un dia, sí, s’haurà de fer un referèndum. Alguns el volen fer ja. S’equivoquen perquè pensen en aquest com un procés polític. Aquest no és només un procés polític. És un procés històric. Han calgut trenta anys per passar de reivindicar l’Estatut a la Independència. La història s’està accelerant moltíssim. No se li poden, però, estalviar capítols. En la història d’un poble, cinc, deu o quinze anys no és res. I convé entendre que l’important  no és quan tardem, sinó arribar. Pensar en aquest com un procés polític ens pot portar a precipitar-nos i malbaratar-lo, com ha passat en altres ocasions a la nostra història. Pensat com un procés històric, se n’han d’impulsar les tendències de fons, fent que madurin i es consolidin. Un fet en desencadena un altre i, a la fi, el desenllaç cau com la fruita madura.

El procés no serà gens fàcil. Els atacs seran ferotges. Les nostres febleses internes són prou evidents i els nostres enemics estan amatents. Crec que ens hem d’obsessionar en ser forts. Hem de desplegar un “Catalunya endins” que doni impuls a la nostra cultura, que ens faci arribar a tots els àmbits socials i que sigui capaç de guanyar totes les batalles d’opinió. També hem de ser forts econòmicament. Lluny de nosaltres progressismes estúpids que esterilitzen la nostra capacitat d’iniciativa. Una part de la nostra sobirania s’haurà de comprar i no ho podrà pas fer una Catalunya que només aspira a engrandir la funció pública.

Forts i... astuts. Ni el lliri a la mà, ni la radicalitat sense reflexió ens portaran enlloc. Cap ingenuïtat en la nostra acció. Ara, cada moviment ens ha de portar a una victòria.