30 de Març de 2010

Catalunya, invisible i inaudible

El diari «Le devoir» de Montreal acaba de publicar un article on, a propòsit d’Escòcia, es fa una referència a Catalunya que podria ser un ràpid balanç de la política exterior del Tripartit, ara que s’acaba la legislatura. L’article de François Brousseau, responsable internacional de Radio-Canada, parla de: «la Catalogne, invisible et inaudible de ce côté-ci de l'Atlantique».

La frase podria ser anecdòtica. Succeeix, però, que “Le devoir” és el diari de referència del Quebec i de l’independentisme quebequès, quan resulta que la política exterior catalana és gestionada per un independentista, Carod Rovira, un vicepresident que no sap que hi ha consolat del Senegal –perquè gairebé mai ha assistit als actes consulars!-, però que sí que ha cuidat de ser present cada any a la celebració del dia del Quebec.

Catalunya no només ha estat invisible a l’altre banda de l’Atlàntic. Lluny d’aprofitar la feina feta per Pujol, no se l’ha vist, ni se l’ha escoltat, enlloc. Per quines raons? La primera és que els presidents del Tripartit mai han cregut en la necessitat d’una política exterior. Maragall va desmantellar la xarxa d’oficines de la Generalitat. El primer viatge de Montilla va ser a Brussel·les i es va veure amb l’Almunia... el programa digne del president d’una diputació.

La sensació és que, sense interès per part dels socialistes, la política exterior s’ha deixat en mans d’en Carod, perquè s’entretingui i no molesti. I Carod ha caigut en el parany protagonitzant tota classe d’anècdotes, des de la corona d’espina fins la de la llança, passant per la pífia del consolat senegalès.

L’altre problema és que la gestió de la política exterior s’ha dividit en funció del repartiment de poder dins del Tripartit. Fins fa poques setmanes, la política europea l’ha dirigit la socialista Anna Terrón en tant que secretària per la UE. Es tracta d’una bona professional que, amb un bon currículum, coneix bé els dossiers. Terrón, com a socialista, no creu, però, en la projecció internacional de Catalunya tal i com l’entenem els nacionalistes.

Per Terrón, la Generalitat està a la capital belga de la mateixa manera que hi pot estar l’Ajuntament de Barcelona. Així, ha estat en la campanya pel català a Europa, però mai abanderant-ho; no ha desplegat la presència catalana als consells de ministres europeus que permetien les promeses de Zapatero; i ha tingut els darrers mesos a la delegació de Brussel·les fent de comparsa de la campanya de la Presidència espanyola de la UE, una manera com una altra de ser transparent! Finalment, ha abandonat la secretaria de la Generalitat acceptant una secretaria d’estat espanyola, el qual demostra dues coses: primera, quines són les prioritats dels socialistes catalans i, segon, que la fugida d’Egipte del Tripartit està en marxa.

A la fi, Catalunya només ha deixat de ser invisible per alguna de les bestieses protagonitzades, un trist balanç per una gent que donaven lliçons a tothom.