22 de Gener de 2010

Carod al Senegal

E-noticies publicava que el vicepresident de la Generalitat, de viatge a Dakar, havia parlat amb en ministre senegalès d’Exteriors, per tal de crear un “nou” consolat a Barcelona. M’ho vaig haver de mirar dues vegades! La noticia era sorprenent perquè Senegal té consolat a Barcelona des de l’any 1973 i perquè, per poc que un assisteixi als actes consulars, coneix a la cònsol M.Claude Vila de Font-Riera. No era un error d’E-noticies. Ho publicava també la Vanguardia i el Punt. “Directe.cat” ho explicava amb detall: “Josep Lluís Carod-Rovira ha arrencat 'el compromís' d'obrir un consolat honorari a Barcelona. 'És un primer pas per l'establiment d'un consolat general', ha destacat. Senegal, una 'prioritat de la cooperació catalana' no ha tingut mai un consolat a la capital catalana tot i que són més de 20.000 els senegalesos residents a Catalunya”. Vaig voler acudir a fonts oficials i em vaig trobar que sí, també la nota de premsa la Generalitat, parlava de la creació del “nou consolat”.

En alguna ocasió m’he referit a la perseverant absència del Govern de Catalunya en els actes consulars. Quan a la diada del Japó, dels Estats Units, de Mèxic, França, Txèquia, la Gran Bretanya o el país que sigui, els cònsols reuneixen a una nodrida representació de la societat catalana, la Generalitat sol ser absent. L' Ajuntament de Barcelona, amb una representació de major o menor rang, no falla mai. En el cas del Govern, potser per la disbauxa i els canvis perpetus que hi ha hagut a Exteriors, la norma ha estat, però, una absència que, últimament, només evita la viceconsellera Roser Clavell, una persona que manté la dignitat institucional que pertoca. El vicepresident, però, només el veiem el dia del Quèbec... i, així, no coneix a M.Claude Vila de Font-Riera.

Aquesta absència, per mi, ha tingut moments flagrants, com el dia que es va commemorar el 30è aniversari del restabliment, després del franquisme, del consolat de Mèxic a Barcelona. El consolat mexicà va preparar un acte preciós al Palau de la Música. El cònsol, Jaime Garcia Amaral, va fer un discurs emocionant, la meitat en català, en el que va parlar de l’amistat dels dos pobles. Ningú del Govern català era allà per agrair, però, tot el que hem d’agrair a Mèxic: els milers de catalans acollits després de la Guerra, la fermesa enfront del franquisme, la complicitat de sempre. Només una noia, que sembla que era regidora de Barcelona, va parlar en nom del districte de Sarrià-Sant Gervasi, que és on hi ha el consolat. Acabat l’acte, sorprenentment, vaig descobrir que, entre el públic, hi havia Roser Clavell. No sé si va sentir, en tot cas, la immensa vergonya que jo vaig sentit, de veure el meu país encongit a la condició de districte.

El que s’ha anomenat “la pífia del Senegal” no només denota que Exteriors no coneix el món consolar. Delata també que no compta amb la seva ajuda per a organitzar, en general, la presència exterior i, en particular, els viatges institucionals. Un greu error! Per un país com el nostre, que no té una diplomàcia, totes les complicitats són poques. Comptar amb l’ajuda dels consols de Barcelona pot ser molt útil. Pot ser útil si són consols generals i de carrera, però també si són honoraris i catalans. La seva complicitat pot obrir moltes portes i, en contextos com el de països africans, on sovint concretar agendes és molt complicat, pot ser inestimable. Algú de la Vicepresidència, pel que es veu, només truca els cònsols, però, a posteriori, per demanar disculpes per les pífies...

Des del meu punt de vista, més greu que la pífia i tot el que delata és, però, la reacció posterior que arriba de la Vicepresidència. Si Carod surt admetent l’error i demanant públicament disculpes a la cònsol del Senegal, passem pàgina! Enlloc de demanar disculpes, se’n va, però, a la ràdio, culpa al Govern del Senegal i afirma -per excusar-se de que no el coneixia- que el consolat es poc actiu! Enlloc de resoldre-ho, ho empitjora. Un es pot equivocar. El que no es pot fer és pretendre amagar l’error, a costa de faltar el respecte a les persones, a les institucions i als països.

Com a nacionalista, crec en la projecció exterior de la Generalitat, en la necessitat de ser present als llocs i... de viatjar. Tot això, però, ha quedat molt tocat. I és que hem passat del prestigi de la presència exterior de l’època Pujol, a un estat d’opinió completament instal·lat de que la política exterior de la Generalitat són -poc menys- que viatges de plaer del vicepresident. Alguns mitjans de comunicacions espanyols hi ha contribuït de manera important.  Hi ha moments que sembla, però, que el vicepresident està seguint el guió que ells li han escrit.