28 de Febrer de 2010

Campanades a mort per Orlando Zapata

El passat 11 de desembre es va fer pública una foto on es veia una dona negra mostrant una samarreta completament tacada de sang. La dona era Reina Luisa Tamayo, de les Damas de Blanco, mare de l’Orlando Zapata. Vuit dies abans, el 3 de desembre, aquest paleta i lampista de 42 anys, negre per més referència, havia començat una vaga de fam a la presó Kilo 8 de Camagüey. Refusava ser tractat com un pres comú, denunciava les humiliacions i reclamava ser reconegut com a pes polític La seva mare va explicar que la vaga l’estava realitzant “tirado en el piso de un estrecho y tapiado calabozo de los corredores de la muerte, donde permanece rodeado de insectos y roedores”. Ningú en va fer cas. Aquells dies, tothom estava pendent d’Aminatou Haidar.

Haidar, però, va acabar els seus 32 dies de vaga i va tornar a El Aaiún. L’Orlando va prosseguir. Uns pocs ens dedicàvem a difondre tan com podíem la foto de la Reina Tamayo, enmig de la indiferència universal. Cap càmara estava pendent de l’evolució d’un pres que l’any 2003 havia estat condemnat a tres anys de presó per ser  membre del Consejo de Relatores de Derechos Humanos de Cuba. Cap periodista havia fet cabal que, no acceptant la sentència, havia estat acusat de “desordenes penitenciarios” i, així, la seva condemna s’havia ampliat fins a 36 anys de presó. Ningú va denunciar les terribles pallisses a les que ha estat sotmès durant els seus anys de captiveri. Ningú va voler escoltar que el març del 2009 va haver de ser sotmès a una operació, per a treure-li l’hematoma que li havia causat una pallissa.

En situacions similars, però en d’altres geografies que no la cubana, en Bono de U2 n’hauria parlat i el president Mandela hauria intervingut. Juanes i Miquel Bosé haurien organitzat un concert. Ningú del món de la faràndula, ni actors famosos, ni cantants coneguts es va interessar, però, per l’Orlando. Alguns activistes cubans pro-drets humans van enviar una carta a Obama i a Hilary Clinton. No consta que hi hagués resposta. Mentre els dies anaven passant només, a través de mitjans anticastristes, completament estigmatitzats per la propaganda del règim, ressonava la veu de la seva angoixada mare. Afirmava que li havia implorat que abandonés la vaga, però que no l’havia pogut persuadir. A partir del mes de febrer, Reina Tamayo afirma que la ment del seu fill ja no raona i que espera el pitjor.

El desenllaç és conegut. L’Orlando ha hagut de ser enterrat enmig d’un gran desplegament policial que ha impedit que amics, dissidents i fins la premsa internacional es pugés apropar al funeral. Mentre, els germans Castro rebien el president brasileny a la seva residència. En la seva manca absoluta de vergonya, les fotos de la trobada mostren una casa amb piscina ben poc habitual a la vida cubana. I jo, veient-ho, no he pogut sinó recordar aquells versos tan estremidors del “Campanades a mort” d’en Llach que diuen: