15 de Juny de 2009

Ahmadinejad, Le Pen, i Ciutadans tocats!

La caiguda del Mur de Berlín va crear l’il.lusió que la democràcia s’expandiria com una taca d’oli. Després hem vist que, a Rússia o a Xina, el totalitarisme podia tenir altres evolucions. Múltiples situacions ens ha fet pensar que el camí cap a la democràcia no era tan ineludible com pensàvem: dictadures, populismes de tota manera, integrismes...

 El que acaba de passar a l’Iran em fa creure, però, que més enllà de resistències -que poden fins durar dècades- la humanitat sí que evoluciona de manera inevitable cap a la democràcia. I és que, amb sorpresa, hem vist com al país dels aiatol·làs sorgia una contestació electoral similar a la que fa tan sols unes setmanes denunciava el frau a Moldàvia, seguint exemples d’Ucraïna, Bielorússia... Els joves de Teheran s’han mobilitzat en defensa de la llibertat i de la democràcia, idènticament a com ho fan els de Caracas i els dels antics satèlits soviètics. I han cridat “Fora els dictador!” a un home que tot just fa uns dies defensava el programa nuclear iraní, amenaçava d’esborrar del mapa a Israel i avalava execucions de nens.

Vint anys després de la Caiguda del Mur la democràcia no ha arribat pas a tot arreu. Els que es mobilitzen en contra del poder de Pequín, de Moscú, de Caracas, de L’Havana o de Teheran ho fan tots, però, en nom de la democràcia...

Sí, diran alguns, però la democràcia es debilita dia a dia allà on està instal.lada i posaran com a exemple l’abstenció i la pujada de l’extrema dreta a les eleccions europees. Els que a Europa s’han abstingut o han votat l’extrema dreta no estan contents. Ni els uns ni els altres crec que vulguin, però, posar en dubte la democràcia com sistema per a determinar qui ostenta el poder.

En qualsevol cas, crec que val la pena aturar-se un moment en què ha passat amb l’extrema dreta. El Partit Nacional Britànic ha aconseguit 2 dels 72 escons del Regne Unit. El Partit per la Llibertat dels Països Baixos, certament, no fa gaire bona pinta i els tres eurodiputats hongaresos de Jobbik fan un inquietant discurs pan-hongarès i anti-gitano. Tant cert com això és, però, que el FPÖ de Jörg Haide no aixeca el vol i que el Front Nacional francès ha passat de tenir 7 diputats a tenir-ne tres. Lluny queda el moment que Jean-Maire Le Pen era capaç d’aconseguir 11 diputats a les europees. Sobretot cal fer atenció, però, que el Vlams Belang, el grup feixista que havia omplert planes de la nostra premsa, s’ha enfonsat estrepitosament tant a les eleccions europees com a les flamenques, que es celebraven el mateix dia.

Més enllà de l’extrema dreta, cal veure que d’altres populismes també els costa aguantar l’embat d’examinar-se elecció rere elecció. A les europees, als euro-escèptics més radicals no els ha anat gens bé. A Irlanda, el milionari Decían Garley, líder de Libertas, motor del “no” irlandès al Tractat de Lisboa i soci dels nostres “Ciudadanos”, no ha aconseguit l’acta d’eurodiputat. Sobre els resultats de Ciudadanos no cal fer gaire comentari. Són l’acte de la seva defunció política.

Canviant de geografia, cal veure que les recents eleccions municipals marroquines també han deixat molt tocat a un altre populisme. L’islamista i en altra moment temut Justícia i Desenvolupament s’ha enfonsat en la sisena posició i ha aconseguit només el 7 % dels vots.

Tot això fa pensar que els populismes, tinguin el caràcter que tinguin, creixin a la latitud que sigui,  poden aconseguir grans suports en un determinant moment. L’experiència ja ens diu, però, que - incapaços de trobar solucions als problemes- tenen un sostre i, quan hi arriben, ràpidament es desinflen. El seu ascens i la seva caiguda no consagren sinó el sistema democràtic com a única opció vàlida.