27 de Desembre del 2010
El matí del 20 de desembre de 2003, quan Pasqual Maragall va ser investit 127è president de la Generalitat, va ser -segons deia “El País” l’endemà- “una mañana fresca, luminosa, trasparente, como si la meteorología, ella también, hubiese estado esperando todo este tiempo para vestirse de gala”. Tot apuntava el naixement d’una nova era a la política catalana. Set anys després sabem que la magnífica llum d’aquell matí aquell matí no era presagi de res... Segons les previsions meteorològiques, el dilluns 27 de desembre de 2010 serà un dia que farà sol i núvols. La temperatura màxima serà onze graus i la mínima 2. Un dia normal de desembre: fred, ennuvolat per moments, però el sol traurà el cap. Aquesta vegada sí, però, que encetem una nova era.
Sense un projecte alternatiu al...
Continuar llegint...
14 de Novembre del 2010
El 2004 i el 2007 es va dir que Convergència i Unió no podia governar per les males relacions amb tots els altres partits. Des del punt de vista de la dinàmica dels partits, CiU continua tenint unes fronteres molt difícils. Des d’un punt de vista sociopolític, Artur Mas ha aconseguit, però, traspassar moltes fronteres. En un moment determinat va llançar la idea de “Casa Gran del Catalanisme”. Més a prop de les eleccions, ha dit que està disposat a governar amb “els millors” encara que no formin part de la coalició. Aquestes dues voluntats obren CiU a la societat catalana. Si governa, i una mica en la línia del Prat de la Riba de la Mancomunitat, crec que Artur Mas pot obrir encara una dinàmica de col·laboració molt fructífera, almenys, amb tres grups.
Aquest últim any, amb debats com el que ha suscitat el finançament...
Continuar llegint...
08 d'Octubre del 2010
Ens hem encallat demanant la dimissió de Joan Boada i s’ha com difuminat la gravetat del que va passar el dia de la vaga general. Que periòdicament Barcelona pateixi un dia de fúria sembla que ja forma part de la normalitat: un dia perquè els “estudiants” es manifesten contra el Pla de Bolonya, l’altre perquè la selecció espanyola guanya el mundial, l’altra per la vaga general o perquè les festes de Gràcia es volen convertir en un homenatge a una etarra. Amb regularitat hi ha contenidors cremats, un dia s’encenen senyeres, l’altra banderes espanyoles, i hi ha el dia que cremen xiprers –una imatge dantesca!–. L’aquelarre pot acabar assaltant McDonalds, Levis o la botiga de la senyora Maria. En qualsevol cas, la febre destructora està instal·lada entre nosaltres.
S’ha volgut desviar l’atenció del tema dient que havien convertit...
Continuar llegint...
14 de Juliol del 2010
El Constitucional ha posat Catalunya davant la disjuntiva d’elegir entre la “indisoluble unidad de España” i la independència. Quatre anys de deliberacions del Tribunal han servit per enterrar totes les vies intermèdies: ni Espanya plural, ni plurinacional, ni sobiranies compartides, ni imperfectes, tampoc vies federals o confederals. Joan Maragall demanava que Espanya escoltés al fill que li parlava en una llengua no castellana. En algun moment varem pensar que Espanya era una mica dura d’oïda. Ens equivocàvem. Espanya és sorda!
Catalunya havia optat per la via intermèdia. Dissabte, però, es va manifestar una Catalunya que vol decidir. I ho va fer en un exercici de democràcia, cívic, ciutadà, impecable, que va inundar ja no el Passeig de Gràcia, sinó l’Eixample sencer. L’any 1977 varem cridar: “Llibertat, Amnistia, Estatut...
Continuar llegint...
09 de Juny del 2010
Escric aquestes ratlles quan, a Barcelona, s’hauria d’estar cloent la Cimera de caps d’estat i de govern de la Unió pel Mediterrani. El dia 18 de maig, a la VI Cimera Amèrica Llatina i UE celebrada a Madrid, Sarkozy va convèncer a Zapatero que la trobada de Barcelona s’havia de suspendre. Certament hi podia haver raons objectives per l’aplaçament. Sabíem que, abans i tot dels fets de la Flota de Gaza, la presència del ministre d’exteriors israelí, el polèmic Avigdor Lieberman, podia tenir el boicot d’alguns països àrabs. Coneixíem també les dificultats per dotar la UpM de pressupost, de contingut i de programa.
L’aplaçament a novembre no té cap conseqüència per França perquè, fins que no es produeixi una nova Cimera, els francesos, junt a Egipte, continuen presidint la Unió pel Mediterrani. Per...
Continuar llegint...
07 de Maig del 2010
L’any 1997, Convergència em va enviar a Londres a seguir la campanya electoral que Blair estava trasbalsant. L’experiència va valer la pena. En aquella campanya van catalitzar innovacions i noves formes de fer política com feia temps que no passava. John Major no tenia res a fer davant del carisma de Blair i de la suma de talent que havia estat capaç d’aglutinar al seu entorn. En el quarter general laborista, un potent equip de sociòlegs, realitzadors d’enquestes, periodistes i polítics encapçalats per Peter Mandelson i amb el suport del computador Excalibur elaboraven les estratègies i el discurs del seu líder.
Tot allò va ser un miratge que retrata molt bé Polanski al seu darrer fins “The ghost writter” (El escritor) i que, ahir, les eleccions britàniques -definitivament- van arxivar en el bagul de la història. En l’informe que vaig...
Continuar llegint...
30 de Març del 2010
El diari «Le devoir» de Montreal acaba de publicar un article on, a propòsit d’Escòcia, es fa una referència a Catalunya que podria ser un ràpid balanç de la política exterior del Tripartit, ara que s’acaba la legislatura. L’article de François Brousseau, responsable internacional de Radio-Canada, parla de: «la Catalogne, invisible et inaudible de ce côté-ci de l'Atlantique».
La frase podria ser anecdòtica. Succeeix, però, que “Le devoir” és el diari de referència del Quebec i de l’independentisme quebequès, quan resulta que la política exterior catalana és gestionada per un independentista, Carod Rovira, un vicepresident que no sap que hi ha consolat del Senegal –perquè gairebé mai ha assistit als actes consulars!-, però que sí que ha cuidat de ser present cada any a la...
Continuar llegint...
28 de Febrer del 2010
El passat 11 de desembre es va fer pública una foto on es veia una dona negra mostrant una samarreta completament tacada de sang. La dona era Reina Luisa Tamayo, de les Damas de Blanco, mare de l’Orlando Zapata. Vuit dies abans, el 3 de desembre, aquest paleta i lampista de 42 anys, negre per més referència, havia començat una vaga de fam a la presó Kilo 8 de Camagüey. Refusava ser tractat com un pres comú, denunciava les humiliacions i reclamava ser reconegut com a pes polític La seva mare va explicar que la vaga l’estava realitzant “tirado en el piso de un estrecho y tapiado calabozo de los corredores de la muerte, donde permanece rodeado de insectos y roedores”. Ningú en va fer cas. Aquells dies, tothom estava pendent d’Aminatou Haidar.
Haidar, però, va acabar els seus 32 dies de vaga i va tornar a El Aaiún. L’Orlando va prosseguir. Uns pocs ens...
Continuar llegint...
22 de Gener del 2010
E-noticies publicava que el vicepresident de la Generalitat, de viatge a Dakar, havia parlat amb en ministre senegalès d’Exteriors, per tal de crear un “nou” consolat a Barcelona. M’ho vaig haver de mirar dues vegades! La noticia era sorprenent perquè Senegal té consolat a Barcelona des de l’any 1973 i perquè, per poc que un assisteixi als actes consulars, coneix a la cònsol M.Claude Vila de Font-Riera. No era un error d’E-noticies. Ho publicava també la Vanguardia i el Punt. “Directe.cat” ho explicava amb detall: “
Josep Lluís Carod-Rovira ha arrencat 'el compromís' d'obrir un consolat honorari a Barcelona. 'És un primer pas per l'establiment d'un consolat general', ha destacat. Senegal, una 'prioritat de la cooperació catalana' no ha tingut mai un consolat a la capital catalana tot i que són més de 20.000 els senegalesos residents a...
Continuar llegint...
16 de Desembre del 2009
No sé si té raó Uriel Bertran o López Tena. No sé valorar si els percentatges de votació de la consulta de Vic, Roses o Sant Cugat són bons, dolents o regulars. No sé si el resultat va ser un fracàs com apunta Il Corriere de la Sera i el Liberation o “una sèria advertència a Zapatero” com diu Le Figaró. Si sé, però, que Catalunya no ha entrat en l’etapa postnacional que auguraven els gurus del PSC, tot just Pujol havia sortit del Palau de la Generalitat. Sense Pujol s’havia d’acabar la Catalunya ploraniques, la reivindicativa, la insatisfeta i s’havia de començar a construir la Catalunya social. Quin pronòstic tan desencertat! Mai el fet nacional català havia estat problemàtic com durant els mandats de de Maragall i Montilla! Volien desarticular el nacionalisme, treure la crosta, en deien... i els hi proliferen...
Continuar llegint...
1
Rss