01 de Setembre de 2008

Tancament de caixes

Que històricament Espanya sempre s’ha dedicat a xuclar la sang dels catalans és una cosa sabuda. Som una nació ocupada i una de les característiques d’una nació ocupada és l’espoli econòmic de què és víctima per part de l’Estat que l’ocupa. Ara, amb les dades a la mà, ja podem dir que els Països Catalans financem Espanya i això a ningú li hauria de venir de nou. En conseqüència, si volem posar fi a aquesta colonització econòmica que ens esclafa com a societat i com a nació, la negociació entre Catalunya i Espanya en el tema del finançament no es pot enfocar des d’un punt de vista tecnicoadministratiu, com fan els partits parlamentaris catalans, entre governs amics. Es tracta de posar fi a un robatori, a una rapinya que els espanyols exerceixen contra tots els ciutadans dels Països Catalans any rere any. Aquest és l’enfocament correcte.

Però remuntem-nos en la història: l’any 1899, i com a resposta als augments tributaris establerts pel ministre de Finances espanyol, Fernández Villaverde, va néixer a Catalunya un moviment de protesta d’industrials i comerciants barcelonins, convocat per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, que es va estendre també a Sabadell, Mataró, Manresa, Vilafranca i València. Aquest moviment convocava a tancar establiments i a no pagar la contribució. És el que avui dia coneixem com a Tancament de Caixes, i que llavors va tenir conseqüències importants: dimissió de l’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert (només perquè es va posar al costat del seu poble), i la dimissió, també, dels ministres Duran i Bas, García de Polavieja y del Castillo. Hi va haver industrials i comerciants que, situant-se encara més fora de la llei, es van negar a pagar la contribució, tot i mantenir els seus establiments oberts. Quan van arribar els terminis de pagament i pròrrogues encara restaven unes 7.000 contribucions per pagar. Tot i que el moviment va claudicar al desembre d’aquell any per les fortes pressions del govern espanyol, va significar un gran enfortiment dels corrents catalanistes d’aleshores, i es va convertir en una important lliçó de com plantar cara a l’Estat, que hauríem de tenir molt en compte avui dia.

Aquests dies hem pogut tornar a constatar que en la negociació per un nou sistema de finançament, els espanyols volen conservar els seus privilegis i ens tornen a negar un model “just” –el millor model seria la independència, no en tinc cap dubte– per al nostre país. Ara ja no tenim excusa per no passar a l’acció. Cal deixar clar, d’entrada, que la responsabilitat d’emprendre una acció de resposta ha de recaure, primer, en la societat civil i econòmica organitzada i, després, en el govern de la Generalitat de Catalunya. El govern català hauria d’impulsar i donar empara legal i econòmica a la insubmissió fiscal de qualsevol ciutadà o empresa. I si no es veuen capaços de fer-ho, doncs que pleguin.

Si no obtenim un sistema de finançament just, que faci possible que els catalans decidim què fem amb la totalitat dels nostres diners –i dins d’Espanya mai no el tindrem–, cal articular un moviment d’objecció fiscal encapçalat per la societat civil i política que doni resposta a l’actual maltractament fiscal de què som objecte, com ja va succeir en el Tancament de Caixes de finals del segle XIX. Just per aquest motiu, el Partit Republicà Català vol començar aquesta tardor una campanya per reclamar, si fa falta, un nou tancament de caixes que deixi clar a Espanya que amb els diners dels catalans no s’hi juga.