24 de Febrer de 2009

Superem el tardofranquisme

Fa pocs dies s’han complert els 28 anys del 23-F. L’any 1981 l’intent de cop d’estat, almenys sobre el paper va fracassar, però a la pràctica va començar una involució en matèria autonòmica orquestrada pels dos grans partits espanyols i la casa reial que encara no s’ha aturat, i el que queda...

Suposem per un moment que no hi hagués hagut Transició, ni Constitució espanyola, ni altres ornaments… algú dubta que la simple evolució natural del règim franquista no ens hauria portat al punt polític en què ens trobem en aquests moments o a algun de molt similar? El franquisme no s’hauria descentralitzat fins a uns nivells semblants als actuals, no s’hauria permès que cada regió/comunitat autònoma tingués el seu parlamentet, la seva bandereta i la seva cançoneta com a himne regional i unes quantes competències transferides? Segur que sí. Doncs de què presumeixen tant els “pares” de la Constitució, de l’estat de dret i de la monarquia parlamentària? No estem en una etapa democràtica, encara estem situats en el tardofranquisme. És a dir, en un franquisme proper a la fi, almenys a Catalunya, però encara viu en les ments de la majoria dels espanyols.

La meva opinió és que hem arribat a una situació límit en què el sistema autonòmic espanyol fa aigües per totes bandes, almenys pel que fa als interessos de Catalunya i dels ciutadans que aspirem a viure en un país normal. Els que encara viuen, però, en el tardofranquisme espanyol continuen sent incapaços d’acceptar cap mena de model d’estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, incapaços del tot, no hi ha res a fer. No cal que hi perdem més el temps, no cal que hi dediquem ni cinc minuts més. És inútil, és picar ferro fred. Ni nou Estatut, ni finançament, ni seleccions esportives, ni reconeixement nacional dels nostres símbols i ara, a sobre, ofensiva anticatalana en tots els fronts: de l’Opus i l’Església més reacionària per apropiar-se de les obres d’art de la Franja; dels europarlamentaris espanyols contra el model lingüístic a les escoles catalanes des de les instàncies europees; del govern espanyol contra el finançament de les ONG catalanes, malgrat que a Catalunya l’Estat obté el 57% dels recursos per finançar-les –pel que es veu, a partir d’ara només se’n podran beneficiar les que tinguin presència en el conjunt de l’Estat–, i segur que demà encara s’obrirà algun altre front més.

Espanya dóna per al que dóna, d’allà on no n’hi ha no en pot rajar. Del que quedi del nou Estatut, al ritme actual de desplegament de les noves competències, es calcula que amb sort es trigarà prop de 50 anys a aplicar-lo en la seva totalitat; ja serem tots morts, o gairebé. Això és el que comporta la manca de sobirania, ningú no et respecta, tothom es veu amb cor de fotre’s amb tu. Algú s’imagina un sol organisme europeu que s’atrevís a dir a França o a Alemanya en quina llengua s’ha d’ensenyar els alumnes a les seves escoles? O un president del Parlament Europeu que se sorprengués perquè els diputats d’un país de la UE insistissin en la defensa de la llengua, la identitat i els interessos del seu propi país? Que no ho fan tots els estats això?
Doncs, això és el que hi ha. Això és el que significa ser una comunitat autònoma o una simple regió i no disposar d’Estat propi. Només hi ha una manera de posar fi al tardofranquisme: tallar amb Espanya i assolir la pròpia sobirania, ser adults, ser majors d’edat d’una vegada, i que aquells a qui hem mantingut durant tants anys aprenguin a mantenir-se sols