16 de Març de 2009

Sobirans o vassalls? Brussel·les o Príncep de Girona

A voltes el poble català sembla que doni una imatge contradictòria d’ell mateix, però de fet és com tots els altres pobles. Què hi farem, ni millor ni pitjor, sinó diferent, tot i que alguns no ens deixen ser-ne, de diferents vull dir. Milers de catalans acabem de demostrar a Europa i al món amb una gran manifestació a Brussel·les que existim i que volem ser com les altres nacions, que reivindiquem un Estat propi, mal que els pesi als nostres representatns polítics. Per altra banda, a Girona, “la Caixa”, la Cambra de Comerç, Caixa Girona i la Fundació Gala-Dalí han donat exemple de tot el contrari i han demostrat que una part de Catalunya, un sector dels negocis, de l’alta burgesia, un determinat grup de l’empresariat… aposten perquè el nostre país continuï essent una singular regió d’Espanya.

A veure, si del que es tractava era de donar beques als estudiants, d’ajudar al finançament de determinats projectes i estudis relacionats amb les comarques gironines i tot això, calia apel·lar a la monarquia borbònica? Calia anar a buscar el príncep espanyol, Felip, i senyora perquè presidissint l’invent? Calia, en definitiva, una fundació com aquesta, que portés el nom de l’hereu a la corona espanyola amb el títol “Príncep de Girona”, que “sa majestat” mai s’ha dignat a portar? No hi havia més organismes o entitats des dels quals dedicar-se a fer una tasca tan lloable? I, si no n’hi havia, no existeixen personatges històrics gironins i catalans, alguns dels quals han arribat a lliurar fins i tot la seva vida per les llibertats de Catalunya, perquè una fundació com aquesta portés el seu nom?

La llengua catalana és molt rica, i té diferents noms per qualificar els promotors de la Fundació Príncep de Girona: “llepes”, “llepaires”, “llepaculs”… No tinc cap dubte que sota la pretesa finalitat lloable d’aquesta fundació no s’amaga res més que la voluntat dels seus fundadors de quedar bé davant Espanya, davant la monarquia borbònica, de pretendre els seus favors si mai els fan falta. La voluntat de “rentar” la “mala” imatge que, segons ells i a ulls dels espanyols, té la ciutat de Girona pels recents incidents arran de la crema d’imatges dels reis d’Espanya, que fins i tot van arribar a l’Audiencia Nacional i que van omplir de titulars la premsa del règim.

El títol de “príncep de Girona” era un títol nobiliari que corresponia al primògenit i hereu a la corona d’una Catalunya sobirana, res a veure amb la situació actual, malgrat que, durant la Transició, Joan Carles I –el monarca designat a dit per Franco– el va recuperar de cara a galeria i per una qüestió d’imatge. Felip de Borbó mai l’ha usat, ni ganes. Potser als senyors promotors de la Fundació Príncep de Girona els hauríem de recordar el llarg memorial de greuges que els darrers tres segles ha protagonitzat la dinastia borbònica en terres catalanes contra la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums, les nostres tradicions, la nostra riquesa… potser els hauríem de fer saber, també, que Felip de Borbó, quan li arribi el moment –si no ho impedim abans– serà, com ara és el seu pare, el cap de l’exèrcit que en la nostra història recent ha entrat a sang i foc a Catalunya per esclafar tot intent de llibertat protagonitzat pels seus ciutadans i que encara té el mandat constitucional de continuar-ho fent. Però suposo que de res no serviria quan del que es tracta és de quedar bé tu encara que sigui a costa d’honorar els botxins del teu poble.

En el futur els catalans estem cridats a triar si volem ser ciutadans d’una República Catalana sobirana o si volem continuar sent vassalls del rei d’Espanya; ciutadans o súbdits?; catalans o espanyols?; llibertat o esclavatge?; Brussel·les o Fundació Príncep de Girona? Estic convençut que sabrem triar. I des de Girona: visca la República!