16 de Desembre de 2008

Què s’ha d’anar a fer a Europa?

Fa ja uns dies que les forces polítiques parlamentàries han començat a parlar de les eleccions al Parlament Europeu, les quals, si tot va com sembla que ha d’anar, poden significar un nou rècord de l’abstenció de l’electorat català. Europa, malgrat Ryanair i la resta de companyies aèries de baix cost, a la majoria de la població catalana encara li queda lluny i la política europea, encara més. Enrere han quedat aquells temps en què els polítics “catalanistes” vaticinaven que, un cop dins Europa, Catalunya trobaria solució a les problemàtiques que l’afectaven i que a Espanya només trobaven incomprensió. Doncs bé, l’Europa d’ara no és gaire res més que la suma d’unes quantes espanyes, tot i que de vegades ens dóna alguna alegria, com el recent aval a la política d’immersió lingüística per part del Consell d’Europa, una bufetada en plena galta a tots els intoxicadors i colonitzadors lingüístics espanyols.

Com deia, no tan sols les organitzacions polítiques han començat a marcar territori amb vista als comicis europeus, sinó que en algunes d’aquestes formacions també han començat els balls de bastons. L’espectacle del senyor Guardans fent-se veure davant el seu partit i els mitjans de comunicació per intentar assegurar-se la continïtat a l’eurocambra és d’aquells que et fa sentir vergonya aliena. La majoria de polítics a sou mai no són conscients que ja han complert un cicle i que s’han d’acomiadar amb dignitat de la seva tasca pública quan els arriba l’hora de deixar la política i tornar a guanyar-se la vida amb la seva activitat professional, i al tebi –nacionalment parlant– senyor Guardans ja li ha arribat l’hora: ell ho sap i el seu partit ho sap i, si finalment se’n sortís i repetís de cap de llista convergent, l’electorat català li demostraria que també ho sap.
De la tasca d’Ignasi Guardans a Europa, la majoria de catalans només recordem la seva actuació a Bombai com a cap d’una delegació europea en el recent episodi dels atacs terroristes, la seva activitat parlamentària perquè en els controls dels aeroports no s’obligui els passatgers a descalçar-se i la seva participació en alguns tímids fronts comuns parlamentaris perquè la llengua catalana sigui reconeguda mínimament com a llengua “regional” a l’eurocambra. Un escàs bagatge per al representant d’una nació sense estat propi com la nostra, a la qual tantes coses li queden encara per fer, per ensenyar i per demostrar a Europa, però què es pot esperar d’un representant teòricament “nacionalista” a qui cansen els “debats identitaris”? No obstant això, el senyor Guardans insisteix i s’“ofereix” a Artur Mas com a cap de cartell convergent i a sobre té la barra d’acusar un dels possibles candidats alternatius, el sobiranista Alfons López Tena, de fer campanya per promocionar-se, quan el primer que s’està promocionant i de mala manera és el senyor Guardans mateix. Ja em perdonareu, però entre l’un i l’altre no hi ha color. De tota manera, encara dubto que determinats sectors convergents vegin amb bons ulls una aposta sobiranista tan clara com la de López Tena, que aquells que aposten per la “sociovergència” deuen considerar massa “radical”.

Des del Partit Republicà Català entenem que només hi hauria una manera d’engrescar la majoria de l’electorat català nacionalment conscient a anar a les urnes en les eleccions al Parlament Europeu i a no quedar-se a casa: que totes les forces –polítiques i de la societat civil– sobiranistes s’unissin i tinguessin clar que Catalunya, que encara no és un país normal, que encara no disposa d’un estat propi a Europa, que encara no té prou sobirania ni prou poder polític per decidir sobre tot allò que l’afecta, ha d’enviar els seus representants no pas a reforçar les diferents ideologies polítiques i grups presents a l’eurocambra, sinó a defensar-hi els interessos de la nació catalana. Fins ara això encara no s’ha fet i ja comença a ser hora de fer-ho. Caldria una candidatura –encapçalada per un candidat de consens– de tots aquells que volem defensar a Europa el dret a decidir dels Països Catalans i de la resta de nacions sense estat propi presents avui a Europa, ja que aquesta és la gran assignatura pendent de la unitat europea. Una candidatura unitària sobiranista que, per altra banda, el senyor Puigcercós, president d’Esquerra, no té cap legitimitat per reclamar quan el seu partit està governant a Catalunya amb els enemics del dret a l’autodeterminació. Que no disfressi de candidatura unitària “nacionalista” el que tan sols és un desesperat intent d’evitar quedar-se sense representació al Parlament Europeu.