20 de Juliol de 2009

Perpetuar el robatori espanyol

El circ mediàtic del tripartit va a totes amb la comèdia del finançament: “Telenotícies”, articulistes, tertulians… tots a l’una a l’hora de voler entabanar la ciutadania i fer-nos creure que el “nou” model de finançament és fantàstic, quan la realitat demostrarà els propers anys que l’Estat amb prou feines s’ha mogut de la proposta que ja en el seu dia va fer l’esgotat Pedro Solbes. Què us aposteu que d’aquí a pocs anys des de les institucions catalanes es tornarà a demanar la revisió de l’actual model o directament un model nou perquè aquest que ara s’anuncia a bombo i platerets no haurà donat els resultats esperats? Això sí, aquests dies sentirem a dir que l’actual sistema és el “millor model de què ha disposat mai Catalunya” i encara tindran raó, perquè, francament, partint d’on partíem, no costa gaire superar models anteriors… Però amb això els grups del tripartit ja aconseguiran deixar Convergència fora de joc: “De què us queixeu ara si vosaltres quan manàveu encara vau aconseguir menys?”, els diran.

I és que el problema no és de model, ni de sistema i ni tan sols dels negociadors. El problema és Espanya i els fonaments de l’Estat constitucional i autonòmic. Tot està muntat perquè tres “comunitats” paguin –Catalunya, el País Valencià i les Illes– i la resta parin la mà, i no hi ha res a fer. El País Basc i Navarra se n’escapen, per allò del concert econòmic i paguen però paguen poc, i Madrid fa  trampa, perquè fa veure que paga però després ho recupera per altres bandes.

Quins eren els principals objectius dels negociadors catalans a l’hora de buscar un sistema de finançament “just” per a Catalunya?: Primer, posar fi a l’espoli fiscal de què és víctima Catalunya des de fa anys. Quin ha estat el resultat? Doncs ha estat nefast. Si l’Estat ja admet que ens fot cada any prop de quinze mil milions d’euros i estudis recents del Cercle Català de Negocis situen aquest espoli per damunt dels vint mil milions, i el resultat per al primer any són, diuen, poc més de 2.000 milions, doncs ja podeu comptar, amb prou feines reduïm aquesta sagnia en un 10%. Segon, pactar un sistema que ens acostés, en resultats, al model del concert econòmic. Doncs pregunteu-li als bascos, a veure si aquest model pactat entre Espanya i les comunitats de règim comú té res a veure amb el seu model. La resposta ja us l’avanço jo: ni per casualitat. Tercer, que una agència tributària creada per la Generalitat fos l’encarregada de recaptar tots els impostos. Res de res, els calés els continuarà recaptant l’Agència Tributària Espanyola i com a molt un 25% es quedaran ja d’entrada en terres catalanes. L’altre 75% se n’anirà cap a Madrid i serà el govern espanyol el que decidirà què en fa i quina part pot tornar a Catalunya. Quart, posar límit a la mal anomenada “solidaritat”. Doncs ens hi haurem de posar fulles, ja que Catalunya haurà de continuar contribuint a finançar les comunitats autònomes espanyoles amb un 9%, un 10%, un 11% del seu PIB segons el que decideixi el govern de l’Estat (els “lands” alemanys, per exemple, tenen un màxim de contribució a l’Estat fixat per llei d’un 4%). Cinquè, establir un sistema de negociació bilateral del govern català amb el govern de l’Estat. Ens diran que sí, que això s’ha aconeguit. Doncs no us ho creieu. Els representants del govern espanyol han negociat directament amb el govern català de la mateixa manera que ho han fet amb els de les altres comunitats espanyoles, i els negociadors del govern de Zapatero no han arribat a cap acord amb el govern de la Generalitat de Catalunya que abans no hagi estat acceptat com a mínim pels líders del governs autonòmics del seu mateix color polític. I al final queda clar que qualsevol pacte del govern espanyol amb el de la Generalitat no tindrà cap validesa si no és ratificat en el Consell de Política Fiscal i Financera en què estan representades totes les comunitats autònomes de règim comú. Sisè, que es respectés l’ordinalitat. És a dir, que Catalunya no perdés el tercer lloc que ocupa a l’hora de pagar i se n’anés a la cua a l’hora de rebre el que l’Estat reparteix. Doncs no s’ha aconseguit cap garantia perquè això deixi de ser així.

Si amb això no n’hi hagués prou, algunes de les reivindicacions més importants del govern català i que reflectia l’Estatut: que es tingués en compte en el repartiment dels calés les comunitats autònomes que reben més immigració, el percentatge de població amb risc d’exclusió social i el cost de la vida, molt superior a Catalunya que en la majoria de comunitats espanyoles, doncs finalment aquests criteris no han estat tinguts en compte per l’Estat i, com a màxim, s’inclou el primer tema amb la qüestió de l’augment total de la població. Per altra banda, els tres fons amb amb què el nou model preveu compensar i ajudar les comunitats autònomes víctimes dels desequilibris que l’aplicació del sistema pugui generar: el Fons de Suficiència Global, el Fons de Competitivitat i el Fons de Cooperació estaran tots tres a les mans del govern de l’Estat, que podrà decidir quan, quant, com i a qui els destina en funció dels seus interessos i conveniències.
I, finalment, el gran trumfo de què es vanaglorien els negociadors catalans d’haver aconseguit: que Catalunya quedi per sobre de la mitjana del que reben totes les comunitats autònomes espanyoles quan abans quedava per sota, cal contemplar-lo amb tots els interrogants possibles. Primer, perquè és difícil entendre que si abans hi havia algunes comunitats que quedaven per sota de 100 després del repartiment (Catalunya pagava 121 i rebia 94) ara totes quedin per sobre. Que algú m’ho expliqui. I, segon, encara que ens creiem que Catalunya a partir del primer any ja se situï en 102 i que arribi als 105 el 2012, si tenim en compte que altres comunitats tenen molt menys competències que Catalunya: ni presons, ni policia, ni una llengua pròpia… s’entén clarament que aquest 102 o 105 no és del tot real i que comunitats amb moltes menys competències per cobrir continuaran estant hiperfinançades per l’Estat en relació amb Catalunya i s’hauran de rumiar, com ja passa ara, a què dediquen tants diners, quan a casa nostra el primer any amb prou feines en tindrem prou per tapar els forats que els dèficits de resultats del sistema anterior ha generat.

El que us deia al principi, malgrat que ara tot seran valoracions positives per part dels mitjans politicomediatics de l’òrbita del tripartit, d’aquí a pocs anys tornarem a estar econòmicament amb l’aigua al coll. Cada cop més gent ho té clar: dins Espanya no hi ha solució per a Catalunya. El robatori continua. I, per cert, l’Estat no confirma cap de les quantitats que segons els polítics catalans obtindrà de més Catalunya amb el nou model.