17 de Juny de 2009

Lingüicides espanyols

Estem acostumats a sentir els esgarrips, les queixes i els brams d’ase de grupets, tertulians, articulistes i politiquets diversos que es queixen des de plataformes mediàtiques ben conegudes dels lleugers avenços que en alguns sectors ha experimentat la llengua pròpia dels Països Catalans però que mai diuen res respecte als altres àmbits o territoris en que el català fa marxa enrere o està estancat i la llengua castellana hi és aclaparadorament majoritària. Per exemple, que al Principat de Catalunya la llengua vehicular de l’ensenyament, sobretot a primària perquè a secundària la cosa va com va, sigui la catalana els fa bullir la sang; en canvi, que aquesta mateixa llengua tingui un ús testimonial al cinema, als quioscos, en el món de l’oci, etc. ja els sembla bé i, segons ells, no caldria tocar res perquè ja està bé com està.

En l’aspecte territorial, ja veiem com les gasten; a Galícia el primer que va dir el flamant nou president popular de la Xunta pocs minuts després de ser elegit va ser que combatria els avenços que la llengua gallega havia experimentat en els quatre anys del govern anterior i, al País Basc, el primer objectiu a batre pels protagonistes del pacte PSOE-PP va ser també la llengua i cultura basques a l’ensenyament, als mitjans de comunicació i a la societat civil. Pel que fa als Països Catalans, ja veiem què passa allà on manen els defensors de la llengua castellana i com apliquen el “bilingüisme” que tant defensen a Catalunya; és a dir, que els catalanoparlants tinguem l’obligació de ser bilingües perquè ells puguin continuar essent monolingües espanyols.

Al País Valencià aquest any prop de 100.000 nens i nenes no podran cursar els seus estudis en llengua catalana, segons ha denunciat Escola Valenciana, un fet que es repeteix any rere any, sense que cap d’aquests teòrics defensors del bilingüisme en versió espanyola faci cap article ni denunciï aquesta situació en cap tertúlia d’algun mitjà de comunicació. Aquest any, a més, només el 16% de l’alumnat de secundària, batxillerat i cicles formatius, també del País Valencià, podrà estudiar en català. Dels 711 instituts que hi ha, tan sols 300 ofereixen alguna línia en català, una quantitat que encara serà menor el proper curs amb la implantació de l’ensenyament en anglès, que farà que en algun centre la línia en català que hi quedava senzillament desaparegui. Per altra banda, també al País Valencià, l’administració popular continua fent cas omís de les reiterades sentències (més d’una vintena) de la justícia (espanyola no pas catalana) que insisteix a demanar l’homologació de la titulació de filologia catalana per a tots aquells mestres i professors que vulguin exercir en aquest territori. En aquest cas, tampoc cap dels coneguts bilingüistes espanyols ha sortit a la palestra a denunciar aquest desacatament del govern d’una comunitat autònoma als tribunals de justícia.

Pel que fa a les Illes Balears, hem pogut llegir recentment als mitjans de comunicació com més d’un miler de persones es manifestaven a Palma amb Díez, Rivera, polítics locals del PP i col·lectius d’extrema dreta al capdavant, en contra d’una més que tímida implantació del català a l’ensenyament, la sanitat i l’administració pública que està tirant endavant el govern actual de les Illes. I dic “tímida implantació” perquè l’objectiu bàsic d’aquestes polítiques és que als catalanoparlans se’ls entengui. Per exemple, i pel que fa a la sanitat, és grotesc que un metge o una infermera no entenguin els seus pacients quan se’ls adrecin en llengua catalana. Algú pot considerar excessiu que un professional de la medicina que exerceix als Països Catalans no tingui l’obligació de saber què és el fetge o la bufeta si algun usuari de la sanitat pública els diu en una visita que li fan mal? Això només pot passar en un país com el nostre, mai en un país normal.

I continuant el repàs pels Països Catalans, podríem parlar de la Franja de Ponent, on després de tants anys de presumpta democràcia, la llengua catalana encara hi té la categoria de llengua clandestina, no reconeguda oficialment ni a l’administració autonòmica ni a l’ensenyament, i que com molt ara es planteja que tingui un ús voluntari. Ja se sap, per als bilingüistes el castellà ha de ser sempre obligatori, el català, com a molt pot ser voluntari i encara gràcies.

En conclusió, l’objectiu d’Espanya sempre ha estat el mateix: condemnar la llengua catalana, la basca i la gallega a la desaparició, al pur testimonialisme, a restar com a simples elements folklòrics i antropològics singulars. Els espanyols, la immensa majoria, ens demostren dia a dia que són uns lingüicides, uns exterminadors de qualsevol altra llengua i cultura que no sigui la seva. No se’n sortiran.