29 de Juliol de 2008

L’espoli demostra que els Països Catalans existeixen

De fet ja sabíem que ens robaven, que la relació econòmica d’Espanya envers Catalunya i la resta dels Països Catalans és més pròpia d’un sistema colonial del segle XIX o principis del XX que la que caracteritza els països de la Unió Europea del segle XXI. Però ara, com a mínim, amb la publicació dels resultats de les balances fiscals dels darrers anys, tant les que han fet el grup d’experts catalans per encàrrec del govern de la Generalitat, com les que han elaborat a Espanya, sabem la magnitud de la tragèdia, o com a mínim la magnitud de l’espoli; o, dit més senzillament encara, allò que els espanyols ens foten cada any sense límits i sense aturador.

Ara bé, servirà la publicació de les balances fiscals perquè els espanyos ens mirin d’una altra manera?, perquè ens estimin més?, perquè vegin que no són ells els que ens ajuden a fer-nos “rics”–com els havien fet creure– sinó que som nosaltres amb el nostre esforç i treball els que mantenim tot Espanya? Farem pedagogia a les Espanyes amb aquestes dades? Doncs, sincerament, crec que no. Un espanyol del carrer, quan vegi que el Principat de Catalunya “només” contribueix a la “solidaritat” espanyola en “menys” d’un 9% del PIB català, una quantitat rècord a tot Europa, per altra banda, el primer que es preguntarà és per què hi contribuïm “tan poc”, ja que per a ell i la seva manera de pensar el més lògic seria que fóssim “solidaris” com a mínim en un 20% o 25% de la nostra “riquesa”. Per dir-ho clarament, un espanyol mai no en té prou quan del que es tracta és d’explotar els catalans.

Resumint, el preu de ser espanyols ens surt massa car, es compti com es compti. Ho comptin els experts d’en Castells o els experts d’en Solbes. De cada 10 euros que es produeixen a Catalunya cada any, un no torna, ja que se l’emporta Espanya sense cap contrapartida. Es una aportació directa; un regal. De cada tres euros que paguem en impostos i cotitzacions socials, un tampoc torna ni en forma de despesa, pensions o contribució pública. I si excloem la Seguretat Social, tal com va dir Elisenda Paluzie en un article recent, l’escàndol ja és majúscul, ja que de cada dos euros que paguem en impostos, un no torna mai. El 2005, per dir-ho clar, Catalunya va aportar “generosament” a la “solidaritat” de l’Estat més de 15.000 milions d’euros. Algú es pot arribar a imaginar els habitatges de protecció social, escoles, hospitals, trens… que es podrien fer si Espanya no ens robés entre 15.000 i 20.000 milions d’euros a l’any? Cada ciutadà català, independentment del seu origen i la llengua que parli, aporta a l’Estat espanyol cada any 2.000 euros producte del seu treball. Si ho comptem per famílies, cada família catalana regala als espanyols anualment prop de 6.000 euros. I aquestes no són dades “inventades” per cap independentista, sinó producte de l’estudi fet per sindicats i altres organismes a partir de les dades publicades en les balances fiscals.

Sigui com sigui, les dades dels experts posen de manifest que els Països Catalans existeixen. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són els territoris amb un dèficit fiscal més accentuat; els ciutadans d’aquests països som els més espoliats. Segons les dades de l’equip de Solbes, que evidentment es queden curtes, Catalunya aporta a l’Estat gairebé un 9% del seu PIB (15.000 milions d’euros el 2005); el País Valencià, prop d’un 6,5% (5.600 milions d’euros), i les Illes Balears obtenen el rècord del rànquing amb un 14,20% (uns 3.200 milions d’euros). Els Països Catalans en el seu conjunt, doncs, l’any 2005 i, segons la colla d’en Solbes, van donar a Espanya  prop de 24.000 milions d’euros. No tan sols col·laborem a fer que els espanyols visquin millor sinó a fer que visquin millor que nosaltres.