19 de Gener de 2009

La voluntat independentista de Catalunya, el 1919

Quan som a les portes de viure una gran mobilització de catalans fora de les fronteres espanyoles, el proper 7 de març a Brussel·les per iniciativa de la campanya Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació www.deumil.cat –a la qual el Partit Republicà Català s’ha adherit–, fa pocs dies el diari “Avui” publicava un excel·lent reportatge de Joan Esculies, del qual avui voldria fer esment, en què es demostrava que la internacionalització de la qüestió catalana i el desig decidit de portar la reivindicació independentista a l’exterior no és una cosa d’ara sinó que al llarg de la nostra història recent el separatisme català ja ho va intentar en més d’una ocasió. Concretament, el reportatge al qual faig referència recordava l’intent de la Unió Catalanista de portar la independència de la nació catalana a la Conferència de Pau de París del 1919. Fins ara s’havia especulat respecte a aquesta iniciativa, però uns documents inèdits dels National Archives britànics i de l’Arxiu Nacional de Catalunya la demostren.

La iniciativa catalana tenia com a objectiu aprofitar el final de la I Guerra Mundial, tenint en compte les simpaties germanòfiles del govern i el monarca espanyols d’aleshores, i acollir-se a la promesa dels vencedors del conflicte armat d’“alliberar els pobles oprimits”. De fet, amb el desig d’ajudar els aliats es va crear el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, que feia tasques de suport envers aquests “voluntaris” allistats a la legió estrangera francesa –entre un miler i dotze mil, segons les fonts–. A partir de l’entrada dels EUA en la guerra i amb la proclamació dels Catorze Punts del president nord-americà Woodrow Wilson, en què es deia que els diferents pobles podrien autodeterminar-se i decidir el seu futur amb llibertat, el separatisme català va veure reforçades les seves tesis i es van editar fulls i documents a favor del president dels Estats Units, en què, entre altres reivindicacions, es demanava la revisió del Tractat d’Utrecht. En aquests textos ja hi apareix la bandera estelada.

Un cop acabada la guerra va començar la Conferència de Pau, en la qual van intervenir el president nord-americà i els primers ministres britànic i francès, i en què calia redibuixar les fronteres de bona part d’Europa. Com era previsible, juntament amb les reivindicacions nacionals de diferents pobles sense estat, també hi va haver les pressions del govern espanyol d’aleshores perquè la conferència no interferís en els “assumptes interns espanyols”.
Com deia, als National Archives de Londres ha aparegut documentació inèdita escrita en francès, segellada pel Comitè català, en què es demana als delegats a la Conferència que tinguessin en compte el poble català, “un poble abans lliure i independent, sotmès durant molts anys a un règim sistemàtic d’opressió”. S’hi afegia, en relació amb els delegats a la Conferència, que aquest poble tenia “plena confiança en l’augusta funció de redempció dels pobles oprimits que us és confiada” i s’hi remarcava “el coratge, tenacitat i entusiasme de més de 12.000 dels nostres germans que van combatre en la vostra causa” i que Catalunya volia ser “completament independent”.

El document català dipositat als National Archives de Londres va ser portar al Quai d’Orsay per Josep Castanyer i Prat a finals d’abril del 1919, al capdavant d’una comissió del Comitè Pro Catalunya. Castanyer era secretari del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans i mà dreta del doctor Joan Solé i Pla, que presidia l’entitat. Aquesta comissió es va reunir al Ministeri d’Afers Estrangers francès, on van lliurar la documentació que s’havia elaborat a Barcelona a un secretari del ministeri en nom de “la futura Delegació Catalana, que desitja ser admesa a la Conferència de Pau”.
Com deia, al començament, els documents apareguts confirmen que els separatistes catalans van dur les seves reivindicacions fins al final, però malauradament les peticions catalanes van ser arxivades sense ser ateses i la Conferència de Pau es va cloure el 28 de juny del 1919, amb el Tractat de Versalles, sense tenir en compte la voluntat d’aquest grup de catalans, bàsicament per interessos geopolítics i estratègics dels aliats. Sigui com sigui, la qüestió catalana continua essent avui dia una assignatura pendent en l’àmbit internacional i de nosaltres depèn que no sigui arxivada definitivament. El 7 de març, tots a Brussel·les!