21 de Setembre de 2009

La nova Loapa del PSC

Els socialistes catalans estan nerviosos, cada vegada més nerviosos; l’escenari polític que s’està creant a Catalunya és el pitjor per als seus interessos. A ells els convé una Catalunya nacionalment adormida, amb uns suposats independentistes segrestats pels interessos del govern tripartit i de la pròpia butxaca, distrets amb els pressupostos de Rodríguez Zapatero i les estacions del TAV, però en cap cas centrats en la defensa de la nació i del seu dret a ser. Vés per on, però, aquest panorama tan ben planificat pels estrategues del PSC, d’ICV i d’Esquerra, que hauria pogut durar anys i panys fins a convertir la nació catalana en una simple comunitat autònoma espanyola de règim comú, s’ha esberlat i ha saltat en mil bocins, o com a mínim en tants com el nombre de municipis que en els propers mesos celebraran consultes sobre la independència.

Ara ens diran que això de la independència no interessa a ningú, que el dret a decidir ja l’exercim cada vegada que votem i que el que cal és afrontar la crisi. Però això ja no s’ho creu pràcticament ningú avui dia a Catalunya. I la gent no s’ho creu perquè, quan a Arenys de Munt més del 40% dels electors amb dret a vot acaben de dir “sí” a la independència (41% de participació i 96% de vots a favor), ningú s’empassa que la Catalunya “real” sigui la que no va anar a votar. I els que van acudir a les urnes què són, extraterrestres, potser? Doncs no, són ciutadans normals d’aquest país que ben segur que també suporten els efectes d’una crisi de la qual en bona part és responsable Espanya, però que no estan disposats a permetre que la nació catalana sigui trepitjada per més temps pels espanyols, siguin socialistes, populars o falangistes.

Cada vegada més ciutadans de Catalunya es neguen a ser enganyats pels “predicadors” del puny i la rosa, entre altres coses perquè els independentistes d’avui ja no són aquells romàntics d’antany sinó gent racional i pragmàtica: economistes, empresaris, treballadors autònoms, treballadors assalariats, professionals liberals, catedràtics, periodistes, professors d’universitat, etc. que tenen clar que si Catalunya no assoleix la independència en els propers anys això ja no donarà més de si, i que la millor manera de lluitar contra la crisi, contra l’atur, contra la misèria i a favor d’un país econòmicament desenvolupat en el qual regni l’estat del benestar és impedint que Espanya ens continuï robant més de 20.000 milions d’euros cada any i explicant als ciutadans tot el que es podria fer al propi país amb tots aquests diners que ara el govern de l’Estat dilapida repartint-los per la resta de comunitats autònomes espanyoles.

El PSC està incòmode perquè sap que en aquest escenari té totes les de perdre, tal com els va passar a principi de la dècada dels 80 quan es van quedar gairebé sols (amb la UCD, el PSOE i el PP) al costat del govern espanyol defensant una Loapa que havia posat en peu de guerra pràcticament tota la societat civil i política de la nació catalana, una solitud que es va reflectir posteriorment a les urnes (l’any 1984) quan CiU va assolir la majoria absoluta i els socialistes es van quedar 31 diputats per sota. Ara estic convençut que una Convergència a la qual davant l’independentisme encara li tremolen les cames i que ha d’arrossegar la llosa d’una Unió que espanyoleja cada vegada més difícilment tindrà cap possibilitat de capitalitzar, almenys en solitari, el descontentament català pels maltractaments d’Espanya, però tinc el total convenciment que l’arrenglerament del PSC al mateix bandol del PP, de Ciudadanos, d’Unión Progreso y Democracia i de la Falange els passarà una factura electoral molt elevada i que una proposta independentista valenta i desacomplexada tindrà el 2010 uns resultats excel·lents.