26 de Juny de 2008

La 'nosa' del català

D’un temps ençà, determinats mitjans de comunicació i opinadors diversos semblen entestats a voler-nos convèncer que la llengua catalana s’ha convertit en una nosa a l’hora de poder viure en normalitat a Catalunya. El català, així, semblaria un obstacle per aconseguir la plena integració de tots aquells nouvinguts que senzillament volen guanyar-se la vida a casa nostra servint cafès a la terrassa de qualsevol bar o menús en algun restaurant, als quals nosaltres, els “indígenes”, martiritzem amb això de la llengua pròpia.

Així mateix, el català només faria que posar traves i causar maldecaps a tots aquells metges i infermeres que, arribats de l’altra banda de l’Atlàntic o de l’est d’Europa, vénen a aquesta “part d’Espanya” a salvar-nos la vida i a solucionar el nostre dèficit sanitari en matèria de personal –un dèficit provocat, tot s’ha de dir, per les nefastes condicions laborals i econòmiques que fan que el personal autòcton catalanoparlant se’n vagi a Anglaterra o a qualsevol comunitat autònoma espanyola per poder treballar d’una manera digna i amb un sou decent–. Com deia un bon amic meu: “Aviat ni tan sols podrem morir-nos en català perquè a l’hospital on ens hagin ingressat no ens entendran.”

Més recentment, ens ha arribat la notícia que el català també s’hauria convertit en una nosa de grans proporcions en el món universitari. Una nosa perquè obstaculitzaria que molts estudiants universitaris de fora, en règim d’erasmus, s’integrin a les seves aules, en les quals la resta d’estudiants i algun professor tenen l’estranya “mania” de fer les classes en català, i als quals exigeixen immediatament que es passin al castellà, que és una llengua, com tothom sap, “universal”. Una nosa també per a molts professors universitaris, els quals no tenen “cap més remei” que apel·lar a la seva “llibertat de càtedra” per imposar als seus alumnes el castellà a les aules.

El català també seria un “entrebanc innecessari” per a tots aquells joves que volen formar-se avui per al dia de demà i que diuen a les enquestes que les llengües que necessitaran per ser competents en la seva feina seran el castellà i l’anglès, i que no entenen la necessitat de donar “tanta importància” al català. Uns alumnes, aquests, que segurament sintonitzen perfectament amb la ideologia dels responsables de les universitats Autònoma i Pompeu Fabra, que ja han dit que no compliran l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya per exigir als professors el nivell C de català. La UAB i la UPF, com es veu, posen per davant els seus interessos gremials i la competència entre universitats a l’hora de cercar “talents” a l’estranger que no pas el servei al país, a la seva llengua i a la seva identitat.

El català, doncs, s’ha convertit en una nosa? Aniríem més bé si desaparegués d’una vegada? Segons els casos que he citat semblaria que sí. Encara n’hi podríem afegir més: en el món de la música, de l’esbarjo, de la comunicació. Per què tants ajuntaments han de fer el “sacrifici” de convidar, per fer els pregons de les seves festes majors, lletraferits catalans, que molts dels seus ciutadans, sobretot els més joves, ni tan sols coneixen, quan tenen a l’abast una literatura universal en castellà desitjosa de convertir-se en pregonera de les nostres festes? I a la nostra televisió? Per què ens queixem alguns quan hi conviden personatges “universals” com el cantant de Mojinos Escocíos, El Koala o els Estopa, que s’hi expressen en un “perfecte” castellà? Tan fàcil com seria que tot fos en espanyol…

Doncs bé, totes aquestes preguntes només ens les podem fer en un país com el nostre, un país sense estat propi, amb una identitat i una llengua permanentment qëstionades i objecte de persecució des des fa segles. Els països normals, els que disposen d’un estat al darrere, no perden ni cinc segons en debats com aquests. Perquè tenen clar quina és la seva identitat, quina és la cultura i la llengua que han de protegir i potenciar, i quina és la seva manera de projectar-se al món. Per als qui ho vulguin entendre, que quedi clar que el català ens singularitza i ens fa internacionals en un món cada vegada més globalitzat i que el castellà tan sols ens fa provincians.